Publicitat
Publicitat

FOTO CONTE

Gaites escoceses a Singapur

La foto mostra el cuiner Santi Santamaria hores abans de morir. Se'l veu entre altres xefs famosos amb expressió cansada. De cap altre no gosaries dir que li queden hores de vida. Ni tampoc del català si te'l trobessis al metro. Però plantat així, davant d'un fotògraf, es fa evident que a l'home li costa somriure, que no acaba d'estar bé. Sembla conscient de no poder aportar al grup l'entusiasme necessari per satisfer l'expectació de la premsa convocada. I els col·legues ho devien notar, esclar. Ho prova que el situessin al centre de la composició. Quan t'has de fotografiar amb algú que aprecies i que saps que no passa per un bon moment, la solució menys dolenta és posar-lo just al mig. Ningú desitja formar part d'un quadre en què un personatge abatut queda en un extrem. La mateixa foto seria cruel si el cuiner català estigués situat en una banda, una mica endarrerit.

Sona el mòbil. L'aparell no reconeix el número. Orteu? Sí, dic. No ens coneixem, jo era amic del Santi i acabo de llegir el teu article que surt a l'ARA; m'ha semblat molt curiós tot això que hi expliques, no sé com t'has documentat. No és un article, responc, és un conte. Correcte, però he pensat que potser t'interessava saber més coses sobre el personatge. El conte ja està escrit, explico, de tota manera, deu haver vist que no és una narració gaire realista. Sí, esclar, tot això que expliques dels ovnis, ell no es va preocupar mai per la cuina extraterrestre. És per fer riure, responc. Sí, però no té una base real. Miri, dic, hi ha un jugador del Barça d'origen francès, un de negre, que va aixecar la copa a la final de Wembley; si també és amic seu podem quedar, perquè ha de ser el protagonista del següent conte que he d'escriure. Però l'Abidal és viu, replica. Sí, va patir un càncer de fetge, dic, però se n'ha sortit. El Santi no va morir d'això. Es fa un silenci. I les referències a Charles Darwin i a Aznavour no les acabo d'entendre. No responc. Escolta, veig que no vols que quedem, disculpa que t'hagi trucat. Cap problema, però gràcies. Ciao , diu.

Torno a estirar-me al sofà. Tinc el diari obert per la pàgina on apareix el meu text. Potser ha estat un error escriure'l. No es pot fer humor sobre un difunt recent, no si no és de la família. Em fixo en la foto. Es veu ben clar que no és Sant Celoni. És una imatge que no fa justícia al lloc on Santamaria havia obert el restaurant. Jo hauria situat els cinc xefs en un dels edificis que veiem al fons i hauria fet la foto des d'allà. Llavors sí que podríem apreciar la forma extraordinària del Marina Bay Sands, un exemple increïble d'arquitectura espectacle. Imagineu tres gratacels plans, de base ampla, que van aprimant-se així que s'eleven. Tots tres plantats l'un al costat de l'altre i, descansant sobre seu, una plataforma llarguíssima que els sobrepassa, com la superfície d'una taula gegantina. I en aquesta plaça elevada, arribant fins al marge, hi ha una gran piscina d'aigües desbordants. Qui s'hi banya pot dir, sense exagerar, que alhora neda i vola. Hauria d'haver explicat això i no inventar un incident amb una colla de gaiters. Crec que l'aparició de vint-i-set gaiters pèl-rojos permet que tothom entengui que no pretenia descriure de manera exacta la mort del xef. Potser n'hauria d'haver posat deu més. O potser, per molts gaiters que hi hagués posat, continuaria sent versemblant que un grup folklòric escocès visités Singapur. Torna a sonar el telèfon. És un amic.

Escolta, no s'ha emprenyat ningú per això que escrius? No, responc. Quan fa que va morir el teu pare? Aquesta setmana fa just un any, dic. I és per això que t'ho has de prendre tot a broma?

Més continguts de