L' encara secretari general de la conselleria de Cultura, Lluís Noguera, va assegurar fa uns dies que el Consell de la Cultura i de les Arts (Conca) havia vingut per quedar-se. Noguera ho deia a un grup de representants de teatres públics reunits a Reus per endreçar el futur dels escenaris municipals i dels centres de producció de la Generalitat davant la davallada pressupostària que arrossega la crisi, i si els ho deia és perquè existeix la inquietud que el nou Govern deixi de banda el Conca. Fins i tot hi ha qui pensa que es dissoldrà en alguna de les accions plasticopatètiques que de vegades fa l'actual Arts Santa Mònica de Vicenç Altaió. És broma.
Qui hagi llegit el programa electoral de CiU sabrà que no sembla que vulguin donar gaire importància a aquesta entitat. Transcric el que diu el punt 647 de la secció Valors del programa : "Dotarem el Conca dels recursos necessaris per desenvolupar els estudis preceptius i el valor del consell com a àgora del món de la creació artística i com a òrgan d'assessorament a la política cultural del govern". Com es pot entendre, del que diu i del que calla, sembla que el deixaran com a òrgan consultiu i que la seva màxima rellevància serà la concessió dels Premis Nacionals de Cultura, que aquest any (promesa electoral) potser ja inclouran el de Gastronomia.
Esclar que el Conca s'anticipa al que pugui passar, ja que està a punt de treure les convocatòries de les subvencions per al 2011. És un fet completament aliè a les eleccions (no siguem mal pensats) i que busca donar més eficàcia als diners públics per garantir que arriben als destinataris abans del primer trimestre de l'any. Ja veurem què passa, però el que sí que sabem és el que va passar. Vull dir que el Conca va ser una reivindicació que semblava gairebé unitària del món de la cultura. Hi va haver moltes reunions sectorials i d'aquí en va sortir una plataforma que fins i tot va redactar un corpus legal per demanar que el tripartit donés carta de naturalesa a una institució manllevada del món cultural anglosaxó. La necessitat del Conca era un clam com el de l'himne del Barca. El procés parlamentari i l'estatut que en regula el funcionament no van ser del gust de tothom. I a la primera crisi, quan Xavier Bru de Sala va dimitir, ningú va dir ni piu. Tampoc ningú va sortir a reclamar més competències. A qui li importa, doncs?
