Publicitat
Publicitat

L'ull de l'òliba

Gide es podria haver convertit en la icona de la llibertat i la dificultat de gestionar-la

Gide, l'aniversari

Avui fa 60 anys que André Gide moria a París per instal·lar-se eternament al purgatori, on jau amb tots els viciosos a qui hem perdonat la vida pel seu talent. Premi Nobel el 1947, exclòs després pel Vaticà, Gide és la coça a les pedreres colonials de la Tercera República Francesa. És una peça clau per entendre el salt que va de Flaubert a Sartre en menys d'un segle. Orfe de pare molt aviat, va quedar sol amb una mare absorbent, puritana i dirigista -o així la presenta ell als seus primers llibres, encara que per algunes cartes sembla que exagerava i que va inventar-se-la per tal de construir el seu jo. Que fos per la pressió de la mare o pel seu pols interior, és indiferent. El cas és que del xoc entre la llosa moral i els seus instints homosexuals, en va néixer la necessitat de recuperar l' homme vielle , expansiu, anterior al pecat. En tota la seva obra hi ha l'obsessió constant per la sinceritat, per salvar l'home dels morrions socials que li roben el talent dirigint-li la força.

El 2011 el que ensinistra la voluntat és aguantar el matrimoni. El 1911 el que l'entrenava era engegar-lo a rodar. I aquest Wilde sense doble moral va plantar la dona i va marxar amb un noi de 16 anys.

Martin du Gard li retreia que no hagués escrit mai l'obra mestra que el seu geni li hauria permès. Sembla clar que la seva intel·ligència supera la seva obra però Gide no era un flâneur . De fet era un lector bulímic, un gran traductor, era l'ànima de la Nouvelle Revue Française. I la seva prosa, aparentment descuidada, està molt ben pensada; hi ha un esforç bestial per casar erudició i ficció literària. És cert que reparteix virtuts: enginy a Paludes , tensió a la Porta estreta , la franquesa del Journal . Però també ho és que les seves veces valen or i que cada tarannà mou a fer un tipus d'obra. Amb els anys, Gide es convertiria en una icona de l'alliberació sexual. També es podria haver convertit en la icona de la llibertat i de la dificultat per gestionar-la. Però l'alliberació té més força poètica que la llibertat. A L'immoralista , ens diu: "M'he alliberat, és possible; però i què? Pateixo d'aquesta llibertat sense ocupació". Recuperat l' homme vielle , a dies no sabia què fer-ne. Funcionava per assaig i error. Avui fa 60 anys de la seva mort; fem el favor de no resar-li ni un parenostre.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT