Giulia Valle: "El jazz no és ni intel·lectual ni inaccessible"

La barcelonina Giulia Valle és un dels noms imprescindibles del jazz contemporani català. Contrabaixista i compositora, líder del quintet Giulia Valle Group -amb el qual va editar el premiat Berenice (2010)-, avui presenta al Jamboree, dins del Mas i Mas Festival, el seu nou projecte, Libera, en què transita per la frontera entre el jazz i el rock més experimentals al costat de David Pastor (trompeta), Pablo Selnik (flauta), David Soler (guitarra) i Oriol Roca (bateria).

Què buscava amb Libera?

Feia temps que volia treballar amb sonoritats més trencadores, amb efectes, amb guitarres, amb pedaleres. Volia tirar cap a un so elèctric. Buscava un so més radical, i amb la instrumentació que fem servir ja es pot aconseguir. Buscava una proposta més lineal, amb loops , repeticions i molt de groove , buscava una proposta més abstracta que la del quintet, amb el qual fem una música molt més expressionista i melòdica, tot i que el que faig amb el quintet també és avantguardista. Però no he deixat la meva veu compositiva, m'hi reconec al 100%.

Que en una formació de jazz hi hagi una guitarra elèctrica propera al postrock ja marca la diferència.

Exacte. El que a mi m'interessaria és obrir portes cap al rock sense deixar de ser jo mateixa. I fer-ho des d'una òptica avantguardista i amb músics amb un ampli bagatge i un ampli ventall de possibilitats. Els membres de la banda tenen un control total de l'instrument, però també tenen una ànima i un esperit que els permet crear una música vertiginosa. Disposen de les eines per poder efectuar harmonies més sofisticades amb l'energia del rock, i això és el que busquem.

Libera és un projecte que interessaria als aficionats al rock experimental, si s'hi apropessin.

Hi estic absolutament d'acord, aquesta és la idea. És música molt lisèrgica, molt psicodèlica. Però també té la construcció complexa que caracteritza la meva música. Gairebé tots els músics de la meva generació i que juguen a la meva lliga hem escoltat de tot. Tots venim del rock, i també de la música clàssica i també de Louis Armstrong. Jo em vaig apropar al jazz, entre altres coses, amb Weather Report, que tenia un 40% de jazz i un 60% d'altres coses. M'interessa que la gent s'apropi al jazz des d'altres perspectives, moltes vegades la paraula jazz, malauradament és un estigma. Fa que molta gent que no coneix la matèria pensi que és una música molt intel·lectual i inaccessible, i no és així, hi ha de tot. La paraula jazz, per desconeixement, de vegades limita, hi ha prejudicis.

La seva música, però, no és particularment accessible.

Les meves propostes destaquen per l'energia, ho he après amb els anys. Si les compares amb un grup que toca música dixieland evidentment és menys accessible. Però he fet concerts amb públic que anava des dels 16 anys fins als 60, i la música els arribava a tots, de manera directa. És una música que arriba perquè té una càrrega emocional, física, i tot i que pot no semblar accessible, el feedback del públic m'ha demostrat el contrari. Això no vol dir que en algun altre moment no vulgui fer propostes més tranquil·les. Ara m'he enamorat de la veu d'una jove cantant, la Mayte Alguacil, i m'agradaria produir-li un disc d'estàndards.

Enregistrarà el nou repertori?

Sí. Quan veus que un grup té tanta química i que funciona tan bé amb només un parell de directes, val la pena enregistrar-lo. M'agradaria no trigar gaire a fer-ho. Ara es tracta que es moguin tots els fils perquè el projecte avanci.

I com queda el Giulia Valle Group?

És un projecte diferent, però és la nineta dels meus ulls, la joia de la corona. Lluitaré per mantenir-lo viu, perquè han estat vuit anys meravellosos d'ençà que el vaig fundar. El naixement de Libera no significa en absolut la mort del quintet. Significa, només, provar altres textures i sons.

Té més projectes en perspectiva?

Estic començant a escriure per a big band . El meu amic David Mengual dirigeix la Free Spirits Big Band, i m'ha demanat que arrangi un tema seu per a big band , just en un moment en què m'estava interessant aprendre a escriure per a big band . Ara estic agafant l'ofici, i ficaré la pota mil vegades abans que comenci a sortir-me'n, però és possible que en el futur em tiri a la piscina i munti una big band o un large ensemble amb música meva revisada per a una instrumentació més àmplia. És un projecte que tinc pendent des de fa molt de temps i que sé que duré a terme.

Com veu l'escena jazz a Barcelona?

M'interessa molt el circuit underground , i sempre he pensat que a Barcelona fa falta una xarxa per propagar aquest tipus de propostes. Per això m'he afegit a l'equip de l'associació cultural Human Fuzz, perquè m'interessaria fomentar la creativitat en la música i la interacció entre disciplines, músics de jazz que vagin a escoltar concerts de rock i viceversa. És important que a Barcelona no s'aposti només pels hotels, sinó per la internacionalització de les formes artístiques que es desenvolupen a la ciutat. Hi ha propostes molt bones que haurien de sortir més i que no són precisament les que més s'exporten.

I com veu Barcelona en comparació amb Nova York, vostè que ha passat temporades allà?

A Nova York hi he vist el millor, però també el pitjor. Els músics d'aquí tenen molt de sentit comú, aquí no he vist mai ningú fent el ridícul en un escenari. Però és important evolucionar i no estancar-se. El risc també implica canviar de registre completament, de vegades. La trajectòria d'un artista és llarga, i crec que és important passar per diferents etapes, algunes de millors i altres de pitjors. I, malauradament, vivim en un món en què sembla que sempre hagis d'estar al màxim. Els músics també ens hem d'alimentar, no sempre podem donar.