Publicitat
Publicitat

Crítica TV

Grandesa i tabarra dels idiomes

Que caiguin torres d'alta tensió sobre aquells que no pensin que saber idiomes t'obre la porta a altres cultures i comporta una gran riquesa. Com més, millor. Si algú s'atrevís a matisar-ho, l'acusarien de xenòfob, un dels pitjors pecats contemporanis (els nostres avis vivien més tranquils). Quan, a títol individual, una certa xenofòbia protectora, una selecció acurada d'allò que t'ofereixen les altres cultures, no és sobrera del tot. No cal que ens comportem com la Unesco. Descansem una mica, llegim Chesterton encara que no sigui prou divers.

Només val la pena invertir dies i dies a aprendre un idioma si vius o visites sovint la societat que el parla o bé si compta amb una cultura escrita rica i atractiva. O per amor, això és obvi (o obi), perquè per amor estudiaríem termodinàmica. En canvi saber idiomes per pura passió gramatical està reservat només a uns pocs esperits selectes i una mica alats (o alelats, segons com). Al revés del que corre, el saber ocupa lloc i, sobretot, temps, massa temps. A alguns suïcides de la Torre Eiffel els va empènyer a tirar-se aquella desesperació profunda que provoquen els verbs irregulars francesos.

"Som rics, parlem llengües", la divisa de Linguàrium, un espai de quatre minuts de Linguamón a La 2 sobre el multilingüisme a Catalunya, el capgiraria: "Parlem llengües, som rics", en consonància amb el que diu Salabatu Abubakar, un ghanès de 33 anys que viu a Osona: "Vaig aprendre català per les necessitats de treball". Hi poden pujar de peus i fer-hi la figuereta amb una sola mà mentre amb l'altra toquen l'acordió: aquest és l'elogi més gran, la virtut més alta d'un idioma. Més que una novel·la de cavalleries del segle XV polsegosa que no llegeix gairebé ningú.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT