Gruberova i Garanca, dives entre corbs
El públic del Liceu adora Edita Gruberova. I la diva eslovaca, que ha ofert al coliseu barceloní totes les joies del seu repertori, ho sap prou bé. Aquí va fer la seva primera Anna Bolena , el 1992, al costat d'un aleshores debutant Josep Bros, i ha interpretat també les altres dues òperes, Maria Estuard i Roberto Devereux , que completen la cèlebre trilogia Tudor de Gaetano Donizetti. Divuit anys després torna a mesurar les seves forces en un paper marcat a foc per l'empremta mítica de Maria Callas. Gruberova milita en una altra divisió: la definició dramàtica dels personatges no és el seu fort i juga totes les cartes en la pirotècnia belcantista. Va ser menys infal·lible que abans a l'hora d'exhibir la seva espectacular tècnica -notes calades, recolzaments discutibles, llicències capritxoses-, però continua desfermant la passió del públic amb enlluernadors aguts i portentosos filats. I va ser literalment aclamada pel públic.
També va triomfar la jove i bella mezzosoprano letona Elina Garanca, diva en l'ascens internacional que treu tot el partit possible al personatge de Giovanna Seymour: una veu de gran bellesa, càlida i expressiva, un cant ple, ric en matisos i una envejable presència escènica. La cancel·lació de Josep Bros per malaltia va restar emotivitat a la funció de l'estrena -el retrobament amb Gruberova en la mateixa obra que li va obrir les portes de l'èxit fa 18 anys- però el seu substitut, el tenor nord-americà Gregory Kunde, va salvar la situació: ho va donar tot i va convèncer per la intensitat i potència dels seus mitjans, amb un cant incisiu i valent en els aguts. Va trigar més a entrar en situació el baix italià Carlo Colombara, però va anar guanyant expressivitat fins a definir un plausible i ben cantat Enric VIII. Sonia Prina, Simón Orfila i Jon Plazaola, sempre al seu lloc, completen el repartiment, i el cor compleix i prou. No es pot dir el mateix de l'orquestra, dirigida sense brillantor ni inspiració per l'ucraïnès Andriy Yurkevych. El Liceu no hauria de donar més oportunitats al planter en comptes de contractar gent mediocre?
Com a mínim per la banda escènica l'aposta pel planter ha fet possible el debut liceista del director mallorquí Rafel Duran. Una altra cosa són els resultats, més aviat decebedors. Massa desplegament tecnològic en un espai atemporal, amb projecció d'imatges, càmeres de videovigilància i un espai presidit sempre per una gran escala s'apleguen en una sofisticada escenografia de Rafel Lladó, el principal encert d'una costosa i complexa producció que compta amb un vestuari de Lluc Castells de gran riquesa visual i la sempre eficaç il·luminació d'Albert Faura. El problema és que les idees de Duran no s'entenen, i el desplegament d'imatges, símbols i figures -els corbs que aguaiten la protagonista, representats per personatges-màscara d'un efecte ridícul-, en lloc d'aclarir l'acció la compliquen.
