Publicitat
Publicitat

Crítica TV

Hawthorne: la dona perfecta

Per aquelles casualitats de la vida, aquest estiu a TV3 hem vist com l'hospital on treballa la Hawthorne pateix unes retallades iguals que les que estan patint els centres mèdics del nostre país.

Hawthorne ens pot recordar una mica Doctores de Filadèlfia . Seria el mateix en versió diplomatura. Una sèrie on el protagonisme recau en aquesta infermera en cap que és bona mare, dona extraordinària i millor professional. I amb un acusat sentit de la justícia. Els seus únics defectes vénen donats per la necessitat d'excel·lir en tot: un conflicte molt femení. De fet, tota la sèrie retrata un univers que posa l'accent en la psicologia de les dones.

Les trames són més aviat simples i previsibles: el dilema de gastar molts diners a operar (o no) un assassí, o el drama moral de dues bessones que esperen amb urgència un ronyó cada una i, en canvi, només hi ha un òrgan disponible. Tot es veu a venir i es resol amb una lleugeresa de guió una mica perplexa. Cal destacar el paper d'una infermera secundària bastant càustica interpretada per la mateixa actriu que feia, anys enrere, de filla petita de la Roseanne. És qui té les frases més enginyoses en un conjunt global bastant tòpic, sovint ensucrat i d'interpretació afectada. Hawthorne (que és vídua) plora i s'espanta quan es torna a enamorar i besa el seu xicot amb llàgrimes als ulls. Fa mirada de gata rabiosa quan un convicte li demana que li rasqui el turmell enguixat i inspira amb força quan un pacient es nega a ser sondat per acabar actuant amb mà ferma.

Podríem definir la sèrie com a "maca sense que sigui gaire bona". Vindria a ser el mojito de xiringuito de platja: te'l serveixen en got de plàstic i no és el millor que t'has pres, però passa bé.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT