Publicitat
Publicitat

Uns 250 cooperants catalans, segons dades de la Federació Catalana d'ONGD, treballen en diferents punts del planeta. Volen millorar les condicions de zones més deprimides i donar resposta a les seves inquietuds personals

Canviar el món, a les seves mans

"Els cooperants no són herois"

"Perdre el nord per trobar el sud". És el lema que porta tatuat la Marta al braç. "Sembla que a casa nostra el que és correcte és anar cap al nord, i potser perdre'l ens permet conèixer altres realitats o tenir una altra manera d'enfocar-les", comenta la Marta. Llicenciada en psicologia, les seves inquietuds personals la van portar a fer les maletes i marxar, primer a Palestina i a Amèrica del Sud, per arribar a Etiòpia, el lloc on ha començat a trobar el seu sud. Fa 6 anys que va i ve, cooperant amb ONGs locals que treballen en l'àmbit social. La seva feina és meitat administrativa i meitat d'acció social i no li agrada gens que diguin que les entitats del nord van a "ajudar" el sud. Prefereix parlar de compartir coneixements, maneres de fer i objectius. "A mi m'agradaria trencar amb aquesta visió del cooperant que ajuda. Ni és un heroi, ni una persona amb més capacitats. És algú que té unes inquietuds i que intenta, dins de les seves possibilitats, portar-les a terme. Cal ser conscients que els problemes no només estan al sud i que és important tota la feina que es pot fer des del nord per canviar les desigualtats que hi ha". La Marta tornarà a Etiòpia. "Tot el meu enfocament és de visualitzar i donar potència a les entitats locals. Són el factor més important de la cooperació i el que queda més diluït al nord. Són les entitats que realitzen, gestionen i implanten els projectes que ONGs del nord acompanyen o financen", assegura la Marta.


"Hi ha llocs amb el futur massa lluny"

Aquest gironí de 32 anys fa de cooperant des del 2006. "Les meves experiències han estat a través d'Enginyeria Sense Fronteres, i sempre a la regió amazònica de l'Equador. El procés d'identificació de necessitats i de comprensió de problemàtiques no és trivial. Va ser necessari que diversos estudiants es desplacessin al terreny durant uns quants anys per tenir una idea de com podíem realment cooperar amb aquesta regió", explica. El Facundo ara ja coneix la zona -la província d'Orellana-, però recorda la seva primera experiència: "Consistia a ajudar els camperols a delimitar les seves parcel·les. Amb GPS i brúixoles caminàvem una pila d'hores amb un grup de macheteros al davant obrint la selva. Va ser especialment enriquidor pel contacte directe amb la vida del camperols". Ara treballa en un projecte sobre energies renovables, en suport a una xarxa de turisme comunitari d'una zona de difícil accés. La feina depèn del moment en què es troba el projecte. Hi ha èpoques en què impera la feina administrativa i d'altres en què s'imposa la de camp. "Fer de cooperant m'ajuda una mica en les meves contradiccions internes, i crec que, si bé des de aquí no canviarem el món, donem un cop de mà a algunes persones i fem tasca de sensibilització", explica. "He après a entendre que hi ha llocs on el futur queda massa lluny".


"Cooperar és ajudar, però no en sentit caritatiu"

Nascuda a Granollers fa 23 anys, Alba de Toro és un exemple de superació personal. Tenir discapacitat visual no li ha impedit construir-se una vida plena. Va estudiar traducció i interpretació i parla cinc idiomes. Amb 18 anys es va animar a viatjar a l'Índia. L'any passat va tornar a Anantapur, on té la seu la Fundació Vicente Ferrer, com a voluntària, i des de gener hi treballa com a cooperant. "Necessitava fer alguna cosa que m'omplís i, de moment, ho he trobat", explica. "Ara treballo a l'Institut d'Integració de la Fundació. Aquí estudien nens invidents, orfes i afectats del VIH. Els faig classes d'informàtica i treballo amb els invidents perquè siguin independents". La Fundació fa seguiment a les zones rurals i quan neix un nen amb discapacitat visual ofereixen a la família la inscripció a la seva escola. És una feina molt important, ja que tenir un fill amb ceguesa pot ser considerat un càstig i l'infant corre el risc de ser marginat. Per l'Alba, "cooperar vol dir ajudar, però no en el sentit caritatiu. Per ajudar els altres no pots anar amb la convicció que tu ets millor que ells, has d'anar-hi obert i disposat a absorbir el que ells t'ensenyen", assegura. També transmet als seus alumnes que una discapacitat no els incapacita per fer el que vulguin amb la seva vida. Com ella. "Intento que tot m'emocioni cada dia. Ser feliç és una qüestió d'actitud", puntualitza.


"Hem de ser transmissors de solidaritat"

Imma de Miguel va tenir la primera experiència amb el món de la cooperació als 20 anys, en un camp de treball a Togo. Va ser un primer tast que la portaria, l'any 1996, a començar a treballar amb Intermón a Burkina Faso. El seu gran objectiu era descobrir països i persones. Va fer classes a Benín i més tard va fer pràctiques en tres laboratoris d'hospitals rurals "on el contacte amb el patiment i la mort, però també amb el coratge de la gent, van ser molt propers". A partir d'aquell moment va començar la seva experiència veritablement professional en cooperació amb Intermón. "Ara treballo amb un peu a Benín i un altre dins d'un avió. Puntualitza que una gran part de la seva feina es podria assimilar a la d'assessoria, però afegeix: "La idea que engloba tot el que faig s'inclou en l'objectiu estratègic d'Oxfam de justícia econòmica. Ara fa uns dies vam llançar la campanya Creix: conrear un futur millor, que té com a objectiu promocionar mètodes més adequats per conrear, compartir i viure junts. Treballar perquè això sigui possible serà el motor de la meva feina en els pròxims 4 anys! No és un luxe?", assegura. I conclou: "Penso que els cooperants hem de ser els transmissors de solidaritat entre els pobles. Som el recordatori que tots tenim els mateixos drets i que la possibilitat d'exercir-los no pot estar lligada al color de la pell, a la nacionalitat o la classe social".

Més continguts de