"Hi ha gent que no ha anat mai a la muntanya i puja a l'Everest"

Xavi Arias va començar pujant les muntanyes que tenia al costat de casa, i ara somia ser el primer català que fa el cim dels catorze pics de més de 8.000 metres del món. El 2010 la sort no li ha fet costat amb dues expedicions marcades pels problemes i fins i tot una desgràcia personal, però segueix encaparrat a aconseguir aquesta fita i a poder viure del que li agrada. De la muntanya.

Fer tots els cims de 8.000 metres. Com n'explicaria la importància als profans en la matèria?

El meu projecte és fer el cim de totes les muntanyes de més de 8.000 metres. Són catorze i totes són a l'Himàlaia, el Nepal, el Pakistan, el Tibet... Cap català ho ha fet, però sí que tenim unes 20 persones arreu del món que ho han aconseguit. Es va parlar fa poc de l'Edurne Pasaban, que va ser la primera dona a aconseguir-ho, i en l'àmbit estatal tenim un parell de persones que ho han fet. Crec que val la pena per posar el nivell d'alpinisme català on es mereix. Posar un nom català dins del gran himalaisme. Òscar Cadiach, que és el meu referent, n'ha fet vuit. Ara en portem cinc, i ens en falten nou per fer. Aquest darrer any 2010 volíem fer dos d'aquests cims, però per diferents raons, perquè hi ha anys en què les coses no rutllen, seguim en cinc. No és un projecte fàcil. No és un esport en si, però ho fem a nivell esportiu, fent ascensions sense oxigen, procurant escalar sols, sense xerpes, de la manera més natural, per ser tu i la muntanya sols. Però això implica que sigui complicat arribar a fer aquests cims. No sempre hi arribes.

Què ha passat en les dues ascensions del 2010?

La idea era pujar una de les muntanyes mes difícils, l'Annapurna, de 8.091 metres. Ja hi havia estat feia 10 anys, i és una dels més complicades tot i no ser de les més altes. Va ser molt difícil perquè un dels companys del campament base, Tolo Calafat, va morir entre els 7.500 i 8.000 metres, i la pitjor pena que hi ha és perdre un amic a la muntanya. Jo vaig tenir la desgràcia de ser arrossegat per una allau uns dies abans i vaig ser evacuat, i poc després va morir ell. Vaig estar tot l'estiu recuperant-me físicament i mentalment, i després de l'estiu s'ha intentat fer un altre cim de 8.000, el Manaslu, de 8.156. Un cim no tan difícil i compromès, però es va tenir la mala sort que un dels companys no es va trobar bé i cap als 7.000 metres calia decidir entre el cim i el company. Són coses que passen. Un cim està molt bé, però no hi ha dubte que cal triar el company. Dies més tard ho vaig provar sol, amb un atac molt salvatge sense xerpes, però les coses improvisades a vuit mil metres no funcionen. Ha quedat com una gran aventura, però sense fer cim.

L'alpinisme està canviant. Cada cop és més comercial?

Cert. Ara hi ha un accés mes fàcil a aquestes muntanyes. La gent veu per la televisió l'Everest i volen fer l'Everest per culpa de l'accés visual. La gent ha tirat pel dret i vol fer un gran cim. Tenim crisi i tot està fotut, però tenim més de 1.500 persones al camp base de l'Everest. Abans hi havia 50 ascensions per any, i ara en tenim 500. Des del 1953, ja hi ha més de 5.000 expedicions que han fet cim. En els darrers 10 anys ha estat brutal. Tenim expedicions comercials que fan que gent sense capacitat per fer una muntanya així arribi a dalt amb guies i xerpes. Gent a qui pugen a dalt i que el proper any aniran a caçar lleons o a l'espai.

Gent sense experiència fent el cim més alt del mon?

Sí. Hi ha gent que no ha fet un 5.000, que no ha anat mai a la muntanya, i puja l'Everest amb agències que garanteixen que la cosa anirà bé, que et donen una falsa sensació de seguretat. Perquè no es pot garantir la seguretat al 100% a 8.000 metres. Però et trobes al camp base gent que et pregunta sorpresa per què fas més muntanyes.

La crisi econòmica com afecta?

Afecta. Es nota. És fotut anar a empreses que fan expedients de regulació i demanar diners per pujar a una muntanya. Però jo crec que pot funcionar, perquè hi ha equips de futbol o la Barcelona World Race de vela patrocinats.

Quin consell donaria a aquesta gent que mira l'Everest per la televisió i desitja anar-hi?

Que seria un error haver fet l'Himàlaia sense conèixer el que tenim a casa. Primer cal descobrir Collserola, després Matagalls i Montserrat, i després el Pirineu. I algun dia algú et portarà als Alps, i després vindran l'Elbrus i els Andes. Al final, les muntanyes que estimes són les de casa, on t'has format.

Quin cim dels que li falten li fa una especial il·lusió?

Tots són bonics, però segurament et diria que el K2. És la segona muntanya més alta, però segurament és la més difícil. És més complicat fer el cim del K2 que no pas el de l'Everest, i a més està en una zona on, per qüestions d'estabilitat política, com el Pakistan, és complicat aconseguir permís. Això fa que sigui el cim més especial.