Històries de la N-340: vides segades i famílies escapçades

AmpostaLa N-340 al seu pas per les Terres de l’Ebre acumula un degoteig constant de víctimes mortals a la carretera des de fa dècades, l’última el 14 de juny a Alcanar. Un degoteig que en els últims anys s’ha intensificat per l’increment de trànsit pesant -uns 13.000 vehicles cada dia- i per la persistència de cruïlles perilloses, sumats a l’atzar, la fatalitat o el factor humà que influeixen a l’hora de tenir un accident o no. Però a les Terres de l’Ebre s’hi afegeixen dos agreujants: no hi ha -com sí que passa en altres parts del país- una via alternativa que no sigui l’autopista de pagament AP-7, i el servei de Renfe és altament deficitari i poc fiable. Per això a finals de l’any passat va emergir un moviment ciutadà que reclama amb talls setmanals simultanis a l’Ametlla de Mar i les Cases d’Alcanar la gratuïtat de l’autopista AP-7 com a solució per frenar aquest degoteig macabre, encara que la Generalitat i el ministeri de Foment prefereixen prohibir el pas de camions per la N-340, com a la N-II a Girona, però encara no s’ha executat. El lema de la plataforma és clar: “Prou morts a la carretera. Gratuïtat de l’AP7 ja!”Les xifres són esfereïdores: 66 morts en cinc anys, tretze el 2015. Però les xifres de vegades anestesien i no deixen veure les històries personals i humanes que s’hi amaguen al darrere. Vides trencades que tarden anys a reconstruir-se, històries de superació i de pors mal superades.

SAMUEL FERRÉ (EL PERELLÓ)

VA PERDRE EL PARE I EL GERMÀ EN UN ACCIDENT A LA N-340

“Primer estàs en estat de xoc, després sents ràbia ”

“No hi ha dia que no me’n recordi”, explica Samuel Ferré, del Perelló. La N-340 li va arrabassar el pare i el germà quan tenia divuit anys, i aquest any en farà 40. “Era un dia de primavera i havia plovisquejat una mica”, recorda. El seu pare va agafar el cotxe per anar-lo a buscar a l’estació de tren de l’Ametlla de Mar i, com que la seva mare estava treballant, també es va emportar el seu germà de 10 anys. Feia només cinc dies que havia perdut també un amic a la mateixa carretera. “Jo estudiava a Tarragona treball social. Era dijous i vaig decidir tornar un dia abans a casa perquè l’endemà no hi havia classe”, recorda. Esperant a l’estació va veure passar l’ambulància i el conductor, que el coneixia, se’l va quedar mirant. “Va ser com un flaix”. I al cap d’una estona va venir un taxi. “Recordo que m’amagava, no volia que aquell taxi em vingués a buscar a mi. Em feia pànic saber què havia passat”. Des del taxi va veure el cotxe sinistrat. “Vaig saber que era impossible que ningú hagués sobreviscut”. Va ser en un tram on la N-340 dibuixa una mica de corba, la carretera estava molla i un camió va fer la tisora i va envair el carril per on circulaven el seu pare i el seu germà.

Actualment viu a l’Ametlla de Mar i passa gairebé cada dia per aquell punt marcat per sempre en la seva memòria per anar a treballar al Consell Comarcal del Baix Ebre com a assistent social. “Durant molt de temps em vaig sentir culpable per haver agafat aquell tren que va arribar amb retard i haver tornat un dia abans”. “Primer estàs en estat de xoc, després sents ràbia, per haver perdut un germà i sobretot un pare quan més el necessitava. Després et calmes i sents tristor, enyor. Ho donaria tot per tornar a sentir l’olor del meu pare”.

Bloquejat

“Puc dir que durant divuit anys no he estat gaire bé, i ara començo a estar-ho. He estat com un sac trencat, em costava omplir-me i ser feliç. Cada dia em pensava que em passaria alguna cosa i que em moriria o no em tornaria a despertar. Quan això ho penses cada dia acaba sent un pensament normal. Em costava connectar i tenir empatia amb la gent, t’expliquen problemes i penses «Si això no és res». Res m’emocionava. Ara puc dir que sí, he aconseguit recuperar les emocions i puc parlar amb la meua mare del que ens va passar sense que em faci tan de mal”.

Tot i això, encara queda el dolor de no haver-se pogut acomiadar del seu pare i el seu germà, i la recança de no haver buscat ni trobat el camioner que va tenir l’accident. “M’agradaria trobar-lo i perdonar-lo perquè la càrrega moral d’això és molt forta. I realment penso que va ser un accident. Va haver-hi un judici però no van trobar res: ni havia begut ni va ser per un excés de velocitat. Ningú en va tenir la culpa”, diu. De fet, fa un temps ell mateix va atropellar una senyora gran en un pas de vianants. “Em vaig sentir com a l’altra banda”, explica. Fins al punt que ha acabat establint un vincle important amb la senyora atropellada i la seva família. “Necessitava sentir-me perdonat, suposo que pel que m’ha passat a mi”.

“Aquesta carretera és un perill, cada dia hi ha més camions”, diu referint-se a la N-340, i coincideix amb la plataforma veïnal en el fet que la millor solució seria la gratuïtat de l’AP-7 per a tothom. Tot i això, als talls reivindicatius no hi participa. “Sé que no és just no involucrar-m’hi més, però no m’hi sento còmode, em retorna massa el que ens va passar”, argumenta.

JANI BRULL (L’AMETLLA DE MAR)

VA PATIR UN ACCIDENT GREU AMB TOTA LA FAMÍLIA A CAMARLES

“Vaig dir-me que no agafaria més el cotxe, però no he pogut”

Jani Brull guarda dins una carpeta l’atestat de l’accident que va patir el 18 d’octubre del 2008 -també a la malaurada N-340, a l’altura de Camarles- i algunes fotografies de com va quedar el cotxe sinistrat en el qual viatjaven ella, el seu marit i les seues dues filles de 8 i 11 anys en aquell moment. Va ser al punt quilomètric 1.091, un cas d’ aquaplaning, ja que hi havia aigua a la calçada, amb la mala sort que van topar frontalment contra uns pilons de formigó que hi havia fora de la carretera. “Per a nosaltres el 18 d’octubre és un altre aniversari”, explica amb ironia. Havien anat a Amposta a portar el saxo de la seua filla gran perquè l’arreglessin i va ser tornant a casa que van patir l’accident. La filla menuda de 8 anys va quedar inconscient, es va tallar la llengua i es va trencar la mandíbula, a més de patir una afectació a l’ull, de la qual ha tardat anys a poder-se recuperar. La gran es va trencar el maluc i a més el vidre de les ulleres li va tallar un ull. “Només recordo que després de l’impacte em deia: «Mama, digue’m que és un somni i que ara em despertaré». I recordo que vaig pensar: «Ara que ho tenia tot, ho he perdut tot». Després no va ser així però en aquell moment no saps què passarà”. El seu marit va resultar ferit lleu i ella es va trencar l’estèrnum. Totes tres van ser hospitalitzades a l’Hospital Joan XXIII de Tarragona i a la menuda se la van emportar amb helicòpter.

“Jo conduïa molt tranquil·la i després d’això sempre que pujo en un cotxe penso, sobretot quan anem tots, «Avui què ens passarà?»”, explica, i recorda que a l’hospital es va prometre que mai més tornaria a conduir, però no ha tingut més remei que fer-ho. “Primer sempre anava per l’autopista, fins que el meu marit em va dir que s’havia acabat el Teletac, que era massa car”.

Assídua als talls de la via

La Jani és una de les fixes als talls de carretera que la plataforma veïnal de les Terres de l’Ebre organitza setmanalment els dijous. Ja en porten 35. “Suposo que si no hagués tingut l’accident hi aniria igualment, però quan et passa una cosa així la teua percepció de la vida no és la mateixa”, diu. “Aquesta és una carretera perillosa amb molt volum de trànsit. I això que han fet ara amb les rotondes no serveix de res”, assenyala.

MIQUEL BORT (ALCANAR)

ÉS MOSSO D’ESQUADRA I VA PERDRE UN GERMÀ EN UN ACCIDENT DE TRÀNSIT

“Darrere d’un accident hi ha molt dolor”

“Recordo l’accident de la Jani. Hi vaig ser”, explica Miquel Bort, d’Alcanar. Per casualitat les seves vides s’han tornat a creuar anys després de l’accident a Camarles a través del moviment veïnal que reclama la gratuïtat de l’autopista AP-7. Bort és agent de trànsit dels Mossos d’Esquadra i té una sensibilitat especial envers els sinistres a la carretera, potser perquè ell mateix va perdre un germà l’any 2006, no a la N-340, però ben a prop. De fet, aquesta sensibilitat ja la tenia abans de la pèrdua, però el cop el va empènyer a acabar i publicar el llibre Com evitar un accident de trànsit. La seva guia per sobreviure a la carretera és un dels més venuts a l’Estat sobre aquesta temàtica. “Darrere d’un accident hi ha molt dolor i, quan veus que molts són evitables, això t’impulsa a fer alguna cosa”, diu, i precisament aquesta necessitat va ser el que el va empènyer a escriure aquest llibre. I és que per a Bort les estadístiques són clares: el 90% dels accidents tenen com a causa el factor humà, com distraccions, infraccions i no cordar-se el cinturó. Només el 10% restant tenen a veure amb el vehicle o la via. “Per això és tan important conscienciar la gent que quan es posen al volant hi ha molt en joc. T’hi jugues la vida”, assegura aquest agent dels Mossos que fora de l’horari laboral també es dedica a impartir xerrades per a empreses o institucions d’arreu de Catalunya i l’Estat i fins i tot té web pròpia.

Com a agent dels Mossos ha vist molts accidents, molts a la N-340: “Aquesta és una via molt saturada amb molts camions”. Ell els afronta amb sang freda, però sense deixar de banda el vessant sentimental. “Ho visc molt i em quedo amb molts de detalls que a d’altres els poden passar desapercebuts”, assenyala. Detalls que com a persona l’impacten i fan que cada accident sigui més que un simple número en una estadística de trànsit. Especialment viu a la seva memòria té el que va haver d’assistir el juny de l’any passat a la N-340 a la Ràpita, en el qual va morir una noia de quinze anys que viatjava amb el seu pare. “Es deia Andrea, com la meua filla, que té més o menys la seua edat”, explica. “Són coses que et queden, com el d’un matrimoni que tornava de viatge. Van morir tots dos. Era el dia de l’aniversari de la dona”, assenyala. “No t’hi acostumes mai, però hi acabes convivint perquè forma part de la teua feina”, afirma. Un dels aspectes més durs és quan ha de comunicar a la família una mort. “Ho fem sempre en directe i suposo que el fet d’haver patit una pèrdua semblant m’ajuda”.