Publicitat
Publicitat

S'estrena 'La boda de mi mejor amiga', el film produït per Apatow de més èxit als EUA

Humor bandarra amb toc femení

Sempre que la comèdia nord-americana amb vocació popular (passarem per alt les digressions del cinema independent) ha atorgat protagonisme als personatges femenins ha sigut en històries sotmeses d'alguna manera als dictats de la guerra de sexes i el conflicte romàntic. Ha sigut així des de la Rosalind Russell de Lluna nova o la Katharine Hepburn d' Històries de Filadèlfia a la Meg Ryan de Quan en Harry va trobar la Sally . En conseqüència, molts aspectes de la realitat femenina han quedat orfes de representació en un gènere que s'obstina una vegada i una altra a repetir i explorar variacions més o menys reeixides d'una mateixa temàtica.

La boda de mi mejor amiga , una comèdia protagonitzada majoritàriament per dones, introdueix una novetat refrescant en aquest panorama redirigint el focus de la història del romanticisme a l'amistat femenina. La pugna que s'estableix llavors entre dues dames d'honor d'un casament no és per conquerir un home, sinó la simbòlica condició de millor amiga de la futura núvia. I si en l'amor i la guerra tot s'hi val, sembla que aquí passa el mateix, i la rivalitat escalarà fins a límits d'humiliació insospitats.

Ruptures... i marxa enrere

Aquesta ruptura amb la tradició no és l'única de La boda de mi mejor amiga . La pel·lícula s'inscriu amb naturalitat en la nova comèdia nord-americana -no en va està produïda per un dels fars del moviment, Judd Apatow-, però trenca l'hegemonia masculina d'un corrent del qual subscriu alguns dels temes més habituals: la dificultat de créixer i deixar enrere els rituals de l'adolescència i l'exaltació per la via humorística de l'amistat viril, en aquest cas conjugada en femení.

La pel·lícula també introdueix la despreocupació amb què el gènere barreja tons que van del sentimentalisme a la incorrecció o, directament, la grolleria, que esclata en escatològica majestat quan les protagonistes experimenten els resultats d'una intoxicació estomacal enmig de la prova del vestit de noces.

I si el personatge de Rose Byrne (la jove advocada de Damages) encarna la caricatura de la feminitat, el de Kristen Wiig -una bèstia de la comèdia moderna, habitual del Saturday night live i coautora del guió del film- s'allunya dels arquetips de la comèdia femenina. Wiig transita amb comoditat per gags tan humiliants que semblen escrits per Ricky Gervais -com ara el duel de discursos de les dames d'humor- i situacions d'agredolça emotivitat que defensa amb la mateixa convicció. En última instància, però, totes les transgressions del film són redimides per un excés de sentimentalisme en què l'humor groller deixa pas al romanticisme amable.

Aquest pas enrere és un peatge habitual en molts títols que porten el segell d'Apatow, que d'una banda vulneren els codis tradicionals del gènere i de l'altra els compleixen fil per randa. El resultat és una barreja d'insubmissió i acatament que opera un encanteri sobre la taquilla: La boda de mi mejor amiga ha recaptat 117 milions d'euros als EUA, més que cap altra pel·lícula d'Apatow.

Més continguts de