Ian Waelder: "L'art i l''skate' sovint van de bracet en l’exploració del territori"

Té els ulls que desprenen curiositat i il·lusió. La curiositat, encara que no el coneguis, l’hi atribueixes en veure com fixa la mirada, en comprovar com escolta. Ian Waelder va néixer a Madrid, de pare xilè i mare californiana. Viu a Palma quasi de sempre, i els que segueixen habitualment les propostes artístiques a la ciutat el recorden de petit mirant les obres de les exposicions amb la mateixa curiositat d’ara, amb els pares o sol, preguntant, escoltant i apuntant-se a tallers o a conferències. Ian Waelder té 23 anys. Als 19, quan va prendre la decisió de deixar les feines ocasionals que tenia per dedicar-se exclusivament a l’art, va fer la primera exposició a la galeria L21, amb la qual treballa. De llavors ençà ha mostrat la seva obra -fotografia, so, objectes o textos- a Madrid, Barcelona, València, Lleida, Palma i Santiago de Xile, i ha participat en residències artístiques a Buenos Aires, Kassel, Sabadell i Lisboa. Ara aquests dies trobam una peça seva a l’exposició col·lectiva Llenguatge, al nou espai de la galeria L21, al polígon de Son Castelló de Palma.

Has dit alguna vegada que vas deixar el batxillerat perquè et motivava més el carrer. Als 14 anys feies fotos habitualment i als 19 vas tenir la primera exposició individual en una galeria. ¿Et trobes amb mancances per no haver seguit els estudis?

Sempre he estat conscient que, amb les decisions que prenia, me l’estava jugant. Vull dir que sé que quan tengui 35 anys me’n puc penedir. De moment no em puc queixar, ni de com m’ha anat ni de la formació que vaig adquirint. Vaig abandonar la formació reglada, cosa que vaig poder fer també perquè tenc una galeria al darrere, però no he deixat ni un sol dia d’estudiar ni de formar-me. La meva manera de fer-ho és envoltar-me d’artistes, llegir molt, veure totes les exposicions que puc, assistir a conferències, a tallers i, sobretot, viatjar sempre que en tinc ocasió. No voldria que se m’interpretàs malament, però el cert és que el que m’he estalviat en màsters ho he gastat en viatges per veure art.

¿Així, de moment, no trobes a faltar l’escola ni la universitat?

Si dic que no vull que se’m malinterpreti és perquè, precisament, en decidir prendre un altre camí no som la millor persona per valorar el que m’hauria pogut donar acabar el batxillerat i la universitat. En cap cas vull dir que el meu camí sigui millor que el de qui decideix fer estudis universitaris. Només dic que he trobat una altra manera de continuar la meva formació que va més amb mi. Jo no era bon estudiant. Sortia de classe i anava a veure, per exemple, una exposició de Fellini al CaixaForum. La majoria d’assignatures no m’interessaven, dibuixava en comptes d’escoltar. Això sí, quan un professor ens recomanava veure una exposició, era l’únic que hi anava, i si m’agradava hi tornava. Jo notava que se m’obria un món de coneixement que feia que no tingués sentiment de culpa per no fer el que s’esperava de mi com a alumne.

I la teva família, quin paper ha jugat en aquest procés?

He tingut la sort d’estar envoltat de persones creatives i amb un gran interès per l’art. De tota la vida anar a veure exposicions no ha estat res estrany per a mi. Els pares m’introduïren en l’art molt naturalment. Segurament si m’haguessin obligat a veure art seria com la platja, que l’odiï. Valor molt el que he tingut, la comprensió que he sentit i que no m’hagin volgut modelar.

Vas començar a fer fotos gairebé al mateix temps que t’iniciaves en l’ skate. La plaça del Macba és un dels referents mundials per als skaters. ¿Hi ha qualque punt de trobada entre l’ skate i l’art?

La plaça del Macba és perfecta per patinar, tot i que a mi, que observ el que passa a fora i a dins, em fa gràcia que la immensa majoria dels que hi patinen ni saben ni volen saber què passa dins el museu. En tot cas sí que és cert que l’art i l’ skate tenen punts en comú. Artistes com Ed Templeton, Matias Faldbakken, Shaun Gladwell i fins i tot Dan Graham es dediquen al món de l’skate o hi han empatitzat. Per a mi, l’art i l’skate van de bracet en l’exploració del territori, generen una actitud d’empatia amb el territori. A més, les dues pràctiques t’obliguen a sintetitzar, a prendre consciència dels materials, a saber caure i aixecar-te, deixen un rastre i també estàs en un constant prova-error.

Algunes de les primeres obres que vas exhibir eren fotografies arrugades, una insinuació del moviment propi d’un skater. I de fa un temps també fas servir textos del llibre de Rafaël Zarka The forbidden conjunction: notes on skateboarding, per a obres com la que ara mostres a la galeria L21. ¿Has trobat en l’ skate el camí per a la teva obra?

Per a mi l’art és un camp de proves, una exploració constant, que necessita temps per veure on et durà. El fet de maltractar les fotos era l’expressió d’una intenció que em va servir per anar a altres llocs i explorar-los. Sé que tinc una visió molt egoista de l’art: ho faig per mi mateix.

En començar el 2017 te’n vas a viure a Barcelona. I aquest canvi?

Necessit una escena més motivadora, un context més amable i ampli. A Mallorca les polítiques culturals fan vergonya aliena. Falten ganes, que s’hi aposti i, sobretot, molta professionalitat, que qui pren les decisions tengui coneixement del context local i del de fora.