Publicitat
Publicitat

Íñigo Aranbarri: "Un estat no funciona amb sentiments, acabes parlant llenguatges diferents"

Compromès Escriptor i poeta basc (Azkoitia, 1963), Aranbarri acaba de publicar 'Zulo bat uretan' ('Cavando el agua', Meettok). Un poble ha de ser negat per l'aigua d'un pantà, i cal trobar i exhumar un cadàver, enmig del secretisme. Memòria contra oblit

Professor d'euskera, lligat amb el tancat Egunkaria i amb Berria , Íñigo Aranbarri no entén la vida si no és amb el compromís, però més enllà de la ideologia. Compromís també amb les petites històries. Amb conceptes, diguem-ne, teixidorians: la lluita contra la humiliació dels vençuts i la novel·la com a font de memòria social.

La novel·la tracta la memòria i l'o blit. Oportú, actualment...

Sí. Tots funcionem amb obsessions, i aquesta obsessió és constant en la societat. Té a veure amb l'experiència personal però també amb el grup social o la nació a què pertanys, però al capdavall els valors són universals. El leitmotiv del llibre és notar que hi ha una història que fa mal i que encara sacseja els vius. No és cosa només d'un país, és universal.

La imatge del nou pantà que s'omple. La lenta destrucció de l'oblit...

El pantà té en aquest llibre una dimensió poètico-simbòlica molt gran, perquè provoca l'angoixa d'intentar rescatar un cadàver del cementiri abans que quedi negat. És element simbòlic i també motor de la novel·la.

¿L'oblit no permet reconciliar-se i la memòria és la medicina?

No està tan determinat, els personatges es veuen enganxats en una xarxa i no està gaire clar per on es mouen. Per exemple, l'argentí té un passat marcat per Videla, Massera i tota aquesta gent, arguments per entrar en aquest joc, però funciona amb altres obsessions, com el dia a dia, perquè és un immigrant. I retreu que n'hi hagi que s'obsessionin amb altres històries, diu que la vida no va per aquí. És el contrapunt cruel.

Tens relació amb el periodisme.

He viscut de prop la creació d' Egunkaria , que ens el van tancar, i he estat col·laborador de Berria . I durant dos o tres anys vaig fer de defensor del lector. Era un exercici d'estil i ètica per veure com s'enfocaven les informacions. Va ser molt gratificant.

A la novel·la hi escrius: "A diferència de l'escriptor, el periodista està en deute amb la realitat"...

Bé, parlem d'un periodista molt idealitzat. N'he conegut alguns i m'hi he basat. Un periodista que no funciona amb teletips o amb la xarxa, sinó de formació humanística molt gran, i no necessàriament universitària. Un periodista que en països com Catalunya o Euskadi està obligat a fer coses que no farà ningú més. No m'agrada dir militant, més aviat compromès. Que veu com se li enfonsa una relació de parella però manté altres prioritats. Dit en fred sembla absurd, però molta gent ha viscut així.

"El que és llunyà es torna familiar quan escrius"...

La literatura uneix distàncies, geogràfiques i temporals. Fixa't com sovint les històries amagades en el temps són les que més ens emocionen. Si no s'expliquen es perden, i és la literatura qui ens permet apropiar-nos-en. I també és un punt d'unió entre periodisme i literatura. Mira Rodolfo Walsh, l'escriptor argentí que va escriure Operación Masacre , periodisme d'investigació amb magnífiques tècniques literàries.

Al capítol 3 menciones el cas Lasa i Zabala, i dius: "Podríem haver estat qualsevol de nosaltres"...

Aquí hi ha una novel·la que vaig voler escriure, a l'estil de Walsh, però no vaig poder. Em faltava distància, i després calia tenir coratge per anar a trobar el general Galindo a Intxaurrondo i preguntar-li com va passar tot allò. Eren dos personatges coetanis i, per als que ens acostem als 50, a Euskadi hi ha molta gent que o se'ls va endur l'heroïna o es van ficar en la guerra i estan sota terra. Bé, cada generació té les seves bifurcacions.

Al personatge argentí, que treballava a YPF, li fas dir que "es va malvendre als espanyols" i que "les coses es van tòrcer per no aixecar-se mai més". Kirchner et va fer un favor.

Sí, sense voler. Té una base d'experiència personal. Tenia un familiar que treballava a Comodoro Ribadavia, a la Patagònia, per a YPF. Una tècnica de repoblació del govern argentí era concedir prevendes als treballadors que hi anessin. Quan hi va entrar Repsol tot això es va acabar. Metges, sanitat en general, escola, etcètera, tot va saltar pels aires. I ara amb la nacionalització hi ha hagut eufòria per això. Però allà utilitzen el patriotisme per tapar altres coses. Digue'n Malvines o YPF.

Revisar el passat. Pura actualitat.

M'obsessiona la relació amb el poder. Com algú pel sol fet de guanyar una guerra, estableix un sistema basat en la derrota i la humiliació de l'altre. Això és molt dolorós i ens n'hauríem de defensar tots.

Parlem del procés de pau d'Euskadi...

Hi ha una gran il·lusió, podrem per fi parlar d'una altra manera. Però hi ha un gran immobilisme d'una de les parts. No m'agrada dir-ho, però sóc pessimista en un sentit: no tornarem a la situació anterior, però és molt difícil jugar-se-la amb un estat tan potent. Hi ha un escriptor que diu: "França, després del que va passar a Algèria, mai ha demanat perdó". Un estat no funciona amb sentiments, i acabem parlant dos llenguatges diferents. En llenguatge polític està mal vist mostrar debilitat. Aquí és on la literatura té funció pedagògica.

Per aquí diem que en política no sempre es pot guanyar per 10-0.

Per això Guardiola va perdonar Bielsa a la final de Copa i només n'hi va clavar tres. Si arriba a ser Mourinho acaben 10-0.

Més continguts de