Publicitat
Publicitat

Isabel Martí: "Admiro els nostres autors"

Perfil La cinquena de nou germans. De petita xerrava tant que li deien "la ràdio". Isabel Martí (Barcelona, 1959) continua amb la ràdio engegada, però ara també escolta. Era mestra i es va trobar en el món de l'edició per casualitat. Diu que és una outsider , però vist l'èxit dels llibres que publica ningú no ho diria. O potser és per això.

M'ha costat de convencèr-la per acceptar l'entrevista: "Els diaris són un espai per als autors", explica. Però ara la tinc al davant, com un terratrèmol, cantant les excel·lències de l'últim llibre que ha publicat, El nen perdut que sabia el que volia , d'Aher Arop Bol. Tanmateix, no és l'editora de La Campana venent el seu llibre: la passió és tanta i tan sincera que sembla una mare parlant del seu fill.

Diuen que tens la capacitat de saber què interessa a la gent.

Diuen que tinc aquesta capacitat? Jo crec que no, que és senzillament estar en la societat: la vius, la mires; escoltes què diu, què pensa, què fa la gent i a partir d'aquí sempre poses les coses en dubte, perquè una cosa no anul·la l'altra. M'agrada discutir i els llibres són una manera de discutir amb la societat.

Doneu molta importància als autors.

Admiro els autors que publiquem, d'alguna manera es podria dir que me n'enamoro, perquè trobo dificilíssim el que fan, pel plaer i l'enriquiment que significa per als que els llegim, perquè aporten una mirada nova, un ritme narratiu nou, una veu, una personalitat... És una cosa extraordinària.

Dius que costa molt trobar autors?

Sí. Molt.

Això ho llegiran alguns escriptors i no sé què en pensaran...

Costa trobar autors que consideri campaners . A vegades han vingut llibres als quals els reconec unes qualitats, però no els trobo campaners .

I què és un llibre campaner ?

No ho sé, més aviat et sé dir què no ho és. Els llibres massa torturats no ho són. Al darrere dels llibres de La Campana sempre hi ha una alegria de viure, un reconeixement a la vida. M'agrada l'humor, l'emoció per la condició humana. Em sembla que els nostres llibres són llibres d'autors càlids, que són exigents però tenen compassió, encara que siguin punxeguts, encara que vagin a tocar el crostó. També ens mou la identificació amb la llengua i el país.

Vas estudiar belles arts. Per què els llibres, i no la pintura o l'escultura?

No ho sé. Per casualitat. És una cosa que em fa una mica de vergonya dir-la, perquè sé que en el món del llibre una bona part de la gent que s'hi dedica ho porten a la sang, i que han viscut per als llibres i que des de molt joves saben que es volen dedicar als llibres. Jo, als 24 anys, vaig entrar a treballar de secretària en una editorial. Allà vaig conèixer l'Espinàs.

I què va passar?

I al cap d'un any i mig em va dir: "Tu vals. Et dono un llibre i comença tu sola". I jo vaig dir-me: "Provem-ho"… pensant que no duraria més d'un any. El 85 vam fer un llibre, el 86 en vam fer dos, el 87 quatre... No teníem despatx, ens trobàvem en un bar i no cobràvem res. Tenia 26 anys i em va fer il·lusió, vaig pensar: "Que divertit, quina aventura... i estar al costat de l'Espinàs!"

Tot un luxe.

Trobar l'Espinàs ha sigut trobar el Mestre en majúscules. Un privilegi impensable, una fortuna que no toca a tothom. Quasi tot el que sé ho he après d'ell. I després amb la Joana crec que hem fet un molt bon equip. Els tres coincidim molt.

Així que ets una editora no vocacional.

Sí. I això potser explica una mica l'editorial: aquest no sentir-te segur, el no pensar que ja ho saps tot, no pensar que és el món el que t'ha de venir a buscar. Ens esforcem per fer alguna cosa que sigui digna, perquè la gent gaudeixi llegint aquest llibre i hi trobi un sentit i no se senti enganyada. Cada vegada que publico un llibre tinc la sensació que poso a prova la confiança que el lector ens fa quan es gasta els diners. Jo no el puc enganyar, no puc publicar una cosa que a mi no em sembli correcta, que penso que no el farà vibrar, que no l'hi ensenyarà res... i aquest compromís tot l'equip crec que l'hem portat sempre amb una netedat i una honradesa molt alta.

Dieu que el secret del vostre èxit ha estat no créixer. El contrast amb altres editorials que parteixen del principi contrari és enorme.

Sí, però penso que a la vida hi ha d'haver de tot. No sé què està bé i què no. Si publiques 300 llibres la selecció no la fas tu, la fa el lector. També és una alternativa intel·ligent si saps fer bé els números. Nosaltres hem fet el que ens agrada fer a nosaltres, i no sabria fer-ho d'una altra manera, no estic dotada per fer-ho: abans de publicar un llibre em xala llegir-lo quatre, cinc vegades. Necessito saber què he sigut cada any, perquè cada any he estat -la meva vida ha estat- uns llibres determinats. I no ho canvio per res.

Més continguts de