Publicitat
Publicitat

Isabel Coixet: "Estem dissenyats per a la passió, no per viure en parella"

Perfil. Ha dirigit l'anunci estrella de l'estiu i diu que, en un principi, no hi havia tanta festa i que va haver d'insistir perquè el protagonista fos un noi normal i no un model. La cuina d'El Bulli no es va aturar pel rodatge. Sempre reinventant-se com Madonna, aquesta cineasta es declara perplexa i compromesa amb diferents causes que no dóna per perdudes. S'acaba de presentar el llibre La vida secreta d'Isabel Coixet .

Recordes un estiu especial?

Sí, a un càmping de Palamós. Tenia tretze anys i vaig ser conscient que deixava de ser una nena. Vaig entrar en el món adult a través de la literatura. I això que jo era una nena que no volia créixer.

Per què?

Veia que ser adult era tenir massa responsabilitats i m'hi resistia. Vaig passar l'estiu llegint A la recerca del temps perdut de Proust. Era una obsessió, un estat proper a la felicitat. Els personatges de Proust eren més reals que els que tenia al meu voltant. La cosa comunal del càmping mai no m'ha agradat. Soc més de petit comitè.

Ets escèptica?

Sí, l'escepticisme comença per mi mateixa. Més que escèptica, estic en un estat continu de perplexitat.

Què t'indigna?

El tracte que encara avui reben les dones. La manera en què tracten dones de diferents col·lectius, molt més fotuts que els nostres. M'indigna que a l'Aràbia Saudita empresonin deu dies una dona per voler conduir un cotxe. Vaig parlar amb una coneguda marca de cotxes i els vaig dir si em podrien deixar un cotxe per conduir-lo fins allà i donar-lo a aquesta senyora. Em van contestar que no, que allà venien cotxes i seria perillós per a ells. A mi, els grans actes solidaris a l'estil Bono i companyia…

No t'acaben de convèncer?

No. Perquè guanya l'ego d'aquest senyor. El que es recapta solidàriament paga les enormes despeses dels macroc oncerts i l'objectiu solidari no arriba mai. Prefereixo actes més petits i causes més concretes. Per ajudar has de conèixer el terreny i saber amb qui et cases i a qui ajudes.

I què fas?

Em pregunto què puc fer jo. El mes de juny vaig fer una exposició de polaroids. Va ser un èxit. Tot, absolutament tot el que s'ha recaptat anirà al Japó.

Com s'articularà la donació?

Ara, al juliol, marxo a Sendai. Hi ha una iniciativa molt interessant: el director d'una escola primària de Sendai, després que tots els seus alumnes quedessin orfes arran del tsunami, vol ajudar que aquests infants puguin tirar endavant i recuperar la normalitat. Aniré personalment a entregar-li aquests diners.

Què en vas treure, d'escoltar el jutge Garzón?

A mi em va convèncer. Vaig fer el documental amb l'única finalitat que se l'escoltés durant dues hores i que després traguessin les seves pròpies conclusions. A uns els ha agradat i molts han criticat que només se l'escolta a ell. Però és que així és com es diu el documental: Escuchando al juez Garzón. Si volen escoltar els qui l'ataquen tenen webs plenes i uns quants diaris. No penso que sigui Superman ni un heroi. És algú que ha seguit unes conviccions i que ha fet bé la seva feina. Per això li han acabat la carrera.

Com tenim el cinema?

Quan vaig començar, el cinema ja estava en crisi. La crisi d'ara té a veure amb la manera de veure les coses. El cinema ha passat de ser un espectacle unidireccional, de sala obscura, pantalla i espectadors, a ser una cosa marginal. Com veuen els nostres fills el cinema? A la tele, mentre es comuniquen amb els seus amics pel Facebook, l'iBoot… i la pel·lícula no té l'impacte intel·lectual, emocional, que tenia per a nosaltres quan hi anàvem.

Hi ha solució?

No. Procuro dir-ho sense nostàlgia, encara que en sento. Malgrat això, segueixo tenint ganes de fer pel·lícules i tinc l'esperança que hi hagi gent que li interessi el que a mi m'interessa.

Existeix l'home capaç de dir: "Per tu aprendré a nedar"?

És la fantasia de totes les dones i la meva. Encara no l'he conegut. Segur que existeix. Potser tornaré a rodar amb Tim Robbins.

Estem dissenyats per viure en parella?

Estem dissenyats per anhelar viure en parella, però no per viure-hi. Estem dissenyats per a l'enamorament i la passió. Després s'instal·len les necessitats, la hipoteca, els nens... i todo se jode .

I aleshores?

Jo espero que el món em sorprengui constantment. Quan vaig pel carrer sempre penso que al carrer paral·lel al meu hi ha la persona que hauria de conèixer. Quan es creuen dos metros sé que la persona que em podria dir "per tu aprendré a nedar" va al metro contrari. Espero algun dia anar al mateix metro.

Més continguts de