Publicitat
Publicitat

CARRETERES SECUNDÀRIES

Icones, el psicoanalista i Eurovegas

CanviEl desgavell de l'economia i l'empobriment demanen un canvi de model. Costa, però, pensar més enllà del dia a diai de l'obsessió per transformar un món sense variar el rumb de navegació. Potser hauríem d'aprendre dels pintors bizantins, que per trobar una nova manera d'interpretar la llum ho feien des de la foscor en un acte d'introspecció.

En el llibre Visión desde el fondo del mar , Rafael Argullol explica l'extraordinària història d'una escola de pintors bizantins, de l'època de Justinià, que abans de pintar les seves icones es tancaven en la total obscuritat de la cel·la durant dies i dies després de tapiar la finestra per evitar que hi entrés la llum. El pintor monjo només es considerava preparat per pintar la icona, i per tant sortir de l'internament de la cel·la, quan era capaç de visionar noves formes sorgides d'aquesta mort introspectiva de la foscor. I era aleshores, en retornar de l'esfera provisional de la inexistència, quan començava a pintar inspirat per una llum desconeguda: una nova manera de mirar.

Un amic psicoanalista explica que molts dels seus pacients que fa uns anys vivien instal·lats en la dèria de gastar-gastar, guanyar-guanyar, consumir-consumir, comprar-comprar, i estaven encegats i emmalaltits pel que ell anomena barra lliure del capitalisme , han donat pas a una nova classe de pacients que repeteixen una vegada i una altra el karma "que malament que anem, que malament que anem".

Sense entrar en el gaudi que tots podem trobar en l'obsessió repetitiva de l'èxit o la desgràcia -aquesta preferència a existir com a víctima en vista de la dificultat d'afrontar les teves pròpies misèries-, és evident que avui estem immersos en uns moments de gran confusió general. En comptes de fer, però, com aquells pintors bizantins i mirar de buscar "una nova llum", "una nova manera de mirar", la impressió és que caminem anestesiats tot entonant "que malament que anem, que malament que anem". Com un ramat, avancem entregats a la bombeta que ens encega i ens ha de rostir.

¿És possible que ens en sortim sense reinventar-nos i canviar la posició? Edoardo Nesi, escriptor i exempresari italià del tèxtil, narra en el llibre Historia de mi gente la seqüència en què s'ha vist atrapat, el que ell anomena sistema Itàlia , concretament la indústria tèxtil, fins a ser destruïda per l'economia del món global. Primer, diu Nesi, els italians es van convèncer que farien una pila de diners si tenien l'habilitat de reduir fins a la mínima existència les fàbriques i desembarcaven a la Xina per treballar amb obrers molt més barats. Aquests obrers, d'altra banda, serien en el futur el nostre mercat: mil milions de persones esperant amb ànsia per comprar productes made in Italy ! Una bicoca! El que ha passat, però, conclou Nesi, és que els xinesos en comptes de comprar made in Italy s'han dedicat a produir-lo, a copiar-lo i a vendre'l. De manera que s'han tancat les fàbriques italianes, s'han perdut els llocs de treball i tota la tradició i l'energia creadora s'han esfumat en l'insondable garbuix de la globalització, on procreen els diners sense nom, deslocalitzats de la vida compartida de la gent i les multinacionals sense nacions.

El model de país

Als catalans se'ns presenta ara una proposta que es diu Eurovegas i que el Govern planteja -amb molt poc debat públic, atès que afecta el model de país- com una solució de creixement, una mena de panacea per sortir de la crisi. Eurovegas, diuen, aportarà milers de llocs de treball i farà de Catalunya un centre d'oci i turisme únic a Europa, a més a més de dotar-nos de les infraestructures necessàries per atreure tota mena de congressos internacionals. Sobre el model dels centres d'oci del magnat Sheldon Adelson, s'ha escrit molt i és prou conegut quina mena de partitura interpreta la seva música perquè algú pugui pensar que darrere el projecte hi pot haver una visió del país més enllà del seu propi negoci.

Hi ha un nou element que ha publicat aquest diari i que ens hauria de fer arrufar una mica més el nas: pel que sembla, Adelson, a part de voler canviar tota mena de normatives -sobre tabac, sobre menors, sobre el joc...-; a part de voler gaudir de privilegis en els pagaments a la seguretat social, els impostos, les normes urbanístiques; a part de tot això i una mica més, el que pretén és comptar amb un crèdit del Banc Europeu d'Inversions per finançar el projecte.

I és el mateix Govern qui està fent les gestions amb la UE perquè el crèdit es pugui fer efectiu -aquests crèdits només es donen quan es tracta de finançar projectes estratègics-. La resta de les inversions promeses pel magnat s'anirien fent a mesura que els casinos i les instal·lacions li donin beneficis. I aquí hi ha una pregunta a fer: si el projecte és estratègic, si l'oci i el turisme formen part del model de futur de Catalunya, si s'encoratja Adelson amb suports i avantatges, inclosos els crèdits, i els beneficis que s'espera obtenir són portentosos, per què no ho fan els empresaris catalans amb la societat catalana amb un projecte reconeixible com van ser els Jocs Olímpics?

L'exemple dels bizantins

¿Hem de pensar que potser és així perquè l'empresari català té una idea particular del país i dels seus compromisos, que queden suficientment explicats en una economia submergida i una fuga de capitals constant, valorada el 2011 en 16.000 milions d'euros, segons les dades del ministeri d'Hisenda?

Si del que es tracta és que ens reinventem, fer la jugada que fa avançar com fan els jugadors d'escacs quan mouen peça servint-se de l'error imaginatiu, el trencament de la norma, no semblaria un mal consell fixar-se en els pintors bizantins esmentats. Deixar de salmodiar "que malament que anem". Apagar el llum. Sortir de l'atracció encegadora del focus que ens té atrapats sense saber on assenyala. Aturar la ruleta. Recuperar la paraula. Mirar-nos amb una nova llum.

Més continguts de