La cartellera torna a fer el mico. Avui s'estrena El origen del planeta de los simios , una refundació de la saga que va encetar el 1968 el clàssic de la ciència-ficció distòpica El planeta dels simis . La nova versió, en comptes d'explicar un altre cop la història original, com ja va fer Tim Burton al remake homònim del 2001, trasllada l'acció al present i exposa els esdeveniments que desencadenen el conflicte entre simis i humans.
La pel·lícula relata els experiments d'un científic (James Franco) que descobreix una cura per a l'Alzheimer, una droga que regenera les cèl·lules del cervell i, de retruc, incrementa la capacitat intel·lectual. L'experiment es cancel·la quan un dels primats amb qui es posa a prova la substància es torna agressiu, però el científic s'emporta a casa d'amagat una cria de ximpanzé infectada per la droga, un personatge digital modelat a partir de la interpretació d'Andy Serkis, un simi que creixerà pensant-se que és un ésser humà.
Deutes i homenatges
Sembla que els responsables d'aquest nou intent de rellançar la franquícia han volgut fer creu i ratlla amb el remake de Burton, però no amb les pel·lícules anteriors de la saga. La nova pel·lícula està farcida de petits homenatges als films anteriors, ja sigui el nom del ximpanzé rescatat del laboratori (Cèsar, com un dels personatges claus dels últims títols de la saga), el de la seva mare (Ulls Blaus, que és com els simis del 1968 anomenaven el personatge de Charlton Heston) i la frase "Treu-me les fastigoses potes de sobre, bèstia immunda!", que cridava amb ràbia Heston en un dels clímaxs del film fundacional i que aquí està en un context significativament diferent. El origen del planeta de los simios és, en realitat, una reescriptura actualitzada de l'argument del quart lliurament de la sèrie, La rebel·lió dels simis (1972), en el qual un ximpanzé intel·ligent provinent del futur es convertia en un líder revolucionari que comandava la revolta dels simis contra els humans.
Però si les cintes originals funcionaven com a metàfora de la lluita a favor dels drets civils, la nova introdueix reflexions sobre els límits ètics de la investigació científica i la legitimitat de l'experimentació amb primats. Encara més, les tècniques de captura de moviment permeten que Serkis es converteixi en l'amo de la funció i el ximpanzé a qui dóna vida prengui el protagonisme a Franco a la segona part de la pel·lícula, quan diversos esdeveniments fan que el simi giri l'esquena als humans i busqui refugi en la companyia dels seus iguals. Tot plegat, l'odissea d'aquest primat amb ànima de llibertador es pot llegir com una recerca desesperada de la pròpia identitat i de la pertinença a un grup, un conflicte, al cap i a la fi, típicament adolescent.
El film aconsegueix el doble objectiu de desmarcar-se del remake de Burton i d'actualitzar els continguts de la saga original, però ni la seva direcció complaent ni un guió tan funcional com previsible sobresurten per damunt de la mitjana. Sigui com sigui, les expectatives eren tan minses i la cartellera estiuenca viu hores tan baixes que no deixa de ser una proposta agraïda i, fins i tot, moderadament interessant.
