Ho va dir ell, i jo hi vaig estar d'acord. Passaríem l'estiu a la costa perquè necessitàvem descansar. Faríem poques coses. Ens llevaríem sense despertador, prendríem el sol a la platja, dinaríem tard i faríem migdiada. A la tarda llegiríem algun llibre o passejaríem pels carrers empedrats mentre un gelat ens regalimaria pels dits. L'endemà tindríem un dia calcat a l'anterior, i el dia següent seria exactament igual.
Quan vam arribar a l'apartament que havíem llogat, els carrers encara eren deserts. Ens havíem llevat a les sis del matí, com si anéssim a treballar, i dues hores més tard ja vèiem el mar de ben a prop. Però encara no vam anar a la platja. Primer havíem de posar l'apartament a punt. Ell va anar al supermercat per omplir la nevera i jo em vaig quedar per desfer les maletes.
Un cop ho vaig tenir tot a lloc, em vaig quedar palplantada al mig del menjador amb una sensació estranya. Què més podia fer? No sabia quanta estona trigaria a tornar. Vaig sentir un neguit que em recorria tot el cos i no vaig saber d'on venia. Quina hora devia ser? Quant temps feia que havia marxat? Em va semblar que ja feia hores que l'esperava. Vaig sortir al balcó i vaig mirar carrer amunt i carrer avall, però encara no se'l veia arribar amb les bosses del súper. De fet, no hi havia ningú al carrer, tot era calma. Ho vaig trobar estrany, però en aquell moment no hi vaig donar gaire importància. I llavors, quan ja estava a punt de tornar a entrar al menjador, la mirada se'm va perdre més enllà del carrer i de la platja, i em vaig fixar en unes figures que hi havia a l'espigó.
El cor em va fer un bot. Hi havia quatre siluetes dretes. Quatre nois en banyador parats com estaquirots i mirant el seu company. Fins aquí, cap problema. Però és que el company, el cinquè noi, estava fent una tombarella. I s'havia quedat a mitges. Estava suspès a l'aire a mitja pirueta. Els braços enlaire i el cap inclinat enrere. Les cames que l'havien impulsat dibuixaven un 5 contra el cel blau. Totalment immòbil.
Vaig notar que em quedava sense aire. Què estava passant? Vaig mirar fixament els cinc nois i vaig arribar a la conclusió que estaven congelats en un instant. No se'ls movia ni un pèl, ni una arruga del banyador. Llavors em vaig fixar en la superfície del mar. Semblava immòbil, com un decorat de teatre que reprodueix fidelment les petites crispacions de l'aigua però que no aconsegueix imitar-ne el moviment. Ho veia, però no m'ho acabava de creure.
Des del balcó vaig seguir observant tot el que tenia al voltant, a la recerca de senyals de vida. Vaig buscar barques de vela, surfistes o gavines. Em vaig adonar que pels carrers no hi circulava cap cotxe i que a la platja semblava que tothom prengués el sol sense moure ni un dit, sense passar pàgina dels llibres. A l'aigua ningú nedava. Tothom havia quedat paralitzat.
Que potser el temps s'havia aturat de sobte i jo era l'única que me n'adonava?
Em vaig agafar a la barana del balcó i la vaig notar calenta, com si el sol ja li hagués tocat tot el dia, o tot l'estiu. Llavors vaig sentir el cop de porta. Em vaig sentir alleujada, segur que junts podríem descobrir el que estava passant.
Vaig entrar al menjador d'una revolada i me'l vaig trobar al mig de la sala, amb les mans a la cintura.
-Què fas, que no baixes? -va dir amb cara de poca paciència.
-Què vols dir? -vaig fer jo.
-Ja tinc el cotxe carregat. Fa deu minuts que t'espero. Si no t'afanyes trobarem cues.
El vaig mirar desconcertada i vaig tornar a sortir al balcó. El noi de la tombarella era dret a l'espigó, envoltat dels seus quatre amics, que li felicitaven la pirueta. Les gavines deixaven anar els seus esgarips característics i la gent de la platja nedava, jugava a pilota i passava pàgina dels llibres. Una moto va enfilar-se carrer amunt.
Amb el cor encongit, em vaig agafar a la barana calenta i em vaig mirar els braços. La meva pell ja no tenia aquell color de fluorescent d'oficina del dia que vam arribar.
