Publicitat
Publicitat

BERLINALE 2011 Crònica

La directora catalana filma un documental fruit "d'un impuls i de la indignació"

Isabel Coixet dóna la paraula al jutge Baltasar Garzón

No se l'esperava, però ahir l'alemany Dieter Kosslick, el director de la Berlinale, no es va voler perdre la première mundial d' Escuchando al juez Garzón , la nova pel·lícula d'Isabel Coixet, que va presentar ell mateix. "Som un país que ha hagut de superar d'alguna manera l'Holocaust i tot el que va passar durant la Segona Guerra Mundial", va dir Kosslick. Com a alemany, no pot entendre que un jutge sigui acomiadat per examinar críticament el passat del seu país. Isabel Coixet tampoc, i amb l'afany de denunciar-ho ha posat les seves càmeres al servei de Baltasar Garzón en un documental que travessa alguns dels passatges obligats de la biografia professional de Garzón i es fixa especialment en les tres causes obertes contra ell per les quals el jutge està ara mateix suspès del seu càrrec.

Coixet va explicar a la xerrada posterior a la projecció que la pel·lícula va sorgir com a conseqüència "d'un impuls, de la indignació" i de la necessitat de fer que les paraules de Garzón fossin escoltades. El posicionament de Coixet és claríssim. No busca les contradiccions, no vol saber res del jutge que ell no vulgui explicar. Rebutja aquesta tendència "tan espanyola a buscar sempre les coses fotudes abans que les bones". Això a ella no li interessa. La pel·lícula és, doncs, una catifa vermella perquè el jutge passegi els seus records de la lluita contra el terrorisme i el narcotràfic, la relació amb jutges antimàfia italians com Giovanni Falcone (i el fort impacte de la seva mort) i el procés que va conduir a la detenció d'Augusto Pinochet.

Garzón es troba còmode amb l'entrevistador, Manuel Rivas -que fa poca cosa més que assentir complaent-, i repassa la seva carrera explicant les raons de les seves decisions i posant de manifest el seu compromís i confiança cega en la justícia.

Un home que se sent condemnat
Quan arriba el moment de parlar de les causes relacionades amb el procés de la memòria històrica i el cas Gürtel, la serenor de Garzón desapareix una mica. El seu discurs, abans planer, es recargola una mica. La indignació continguda apareix i veiem un home diferent, encara fort, però enfadat i dolgut. Una persona que ha posat la justícia per davant de tot i que ara es veu ara traïda.

Com es pot conciliar aquesta contradicció? Diu que tot i que no l'han jutjat ja se sent condemnat. Enmig del seu discurs reivindicatiu, de tant en tant apareix als seus ulls la frustració d'un home que no comprèn, que no s'explica com pot estar passant tot això. Són moments que insinuen un conflicte més profund, interior, però que ni Coixet ni Rivas exploren. No es tracta d'això. L'enemic és un altre.

Una Isabel Coixet molt eixerida amb l'anglès, de vegades més que amb el castellà, admetia ahir que després de molt insistir-li, el jutge li va donar un sol dia per fer l'entrevista i, gairebé sense temps material per preparar-la, va haver d'improvisar la producció. El resultat, per tant, és un documental de bustos parlants amb una realització molt pobra, un blanc i negre més aviat lleig i plans fora de focus durant gairebé un minut. Però aquí la tècnica és secundària i el llenguatge cinematogràfic se subordina a les paraules de Garzón, de la mateixa manera que l'autora del documental s'amaga darrere el personatge, en un voluntari exercici de submissió a la figura retratada.

Sense aquesta rendició incondicional, Escuchando al juez Garzón seria un documental diferent. Segurament més interessant. Però evidentment no tindria la mateixa força com a manifest urgent i immediat d'un sentiment, com a testimoni d'un estat d'ànim i crit de denúncia. Tanmateix, la directora està trobant més problemes dels previstos per aconseguir que aquest crit s'escolti, i fins ahir no s'havia interessat pel documental cap televisió d'Espanya. Irònicament, sí algunes d'estrangeres. Mentrestant, la pel·lícula es distribuirà per internet sense passar per les sales de cinema.

La Berlinale continua avui la presentació d'una producció de Lluís Miñarro amb Pilar López de Ayala com a actriu, l'argentina Medianeras ; amb la nova pel·lícula de la videoartista nord-americana Miranda July, The future , i amb l'anunciat comiat del director Béla Tarr del cinema amb la seva darrera obra, The Turin horse , l'esdeveniment més esperat i al mateix temps menys desitjat d'aquest festival.

Més continguts de