Publicitat
Publicitat

Jaume Sanllorente: "Tenim molta por a sortir de les nostres pròpies presons"

Una vida diferent Jaume Sanllorente (Barcelona, 1976) ho va deixar tot -un pis de propietat, una feina de periodista, la família i els amics- per marxar a l'Índia, on fa set anys que treballa amb les famílies dels barris més pobres de Bombai

Ens rep amb ganes d'explicar una història -la seva- que ha explicat mil vegades i que és la que hi ha al darrere del projecte Sonrisas de Bombay, l'ONG que va fundar el 2005. Diu que aquesta opció de vida l'ha fet sentir més lliure i que la llibertat és el lloc més pròxim a la felicitat. Tot i això, reconeix que hi ha una altra cara de la moneda i en aquest cas és la soledat.

Com acaba un periodista català creant una ONG a l'Índia?

Vaig anar de vacances a l'Índia quan tenia 28 anys. L'últim dia vaig anar a un orfenat, amb 40 nens, que tenia problemes financers i que estava a punt de tancar. Vaig tenir claríssim que havia de fer alguna cosa per evitar que aquells nens acabessin com acaben molts nens dels slums de Bombai, en mans de la prostitució o les màfies que els desfiguren perquè facin més pena pidolant. Vaig tornar a Barcelona, vaig deixar la feina, vaig vendre el meu pis i tot el que vaig poder.

I per evitar que aquells 40 nens acabessin així, ho vas deixar tot.

Sí, vaig decidir instal·lar-me allà. Al principi va ser molt difícil perquè no tot és tan bucòlic com sembla però el resultat va ser la creació de Sonrisas de Bombay.

Quina és la vostra tasca?

Actualment l'ONG beneficia més de 4.500 persones dels carrers de Bombai. El nostre punt fort és que treballem amb les comunitats, no per a les comunitats. Treballem en educació, salut i desenvolupament socioeconòmic, sobretot en temes de desenvolupament de les dones.

Deu ser molt satisfactori veure'n els resultats.

Sí, ho és. És increïble quan veus el canvi d'actitud de molts dels que participen en els nostres projectes. Des de les dones de les cooperatives, als alumnes de les guarderies o les mestres. És fantàstic veure com aquells nens amb qui vam començar ara ja van a la universitat.

Com va reaccionar la teva família quan vas dir que ho deixaves tot per marxar allà?

El meu pare està sol perquè la meva mare va morir fa temps i jo sóc fill únic, per tant la responsabilitat que sentia era doble o triple. Però ell va reaccionar com ha fet moltes vegades a la vida, dient que potser no l'entusiasmava la idea però donant-me tot el seu suport.

I com és viure a Bombai?

No hi ha cap altre lloc al món més dur que Bombai. És un lloc que trenca esquemes i no és fàcil viure-hi. Són 20 milions de persones, no estàs mai sol però estàs molt sol. No pots caminar pel carrer perquè no hi ha carrers asfaltats, hi ha molta pol·lució, brutícia, rates... La meva relació amb l'Índia és com un matrimoni de conveniència, ens van casar, al principi no ens suportàvem i ara ens hem encarinyat. Bombai atreu, té alguna cosa que t'enganxa. Ara estic instal·lat a Nova York perquè hi estic buscant ajudes, però la meva idea és tornar a Bombai.

No t'hi sents sol?

Sí. A més he donat molta importància a la vida professional per sobre de la personal en els últims anys. Primer perquè m'agrada, però segon perquè no tenia res més. Si alguna cosa he fet malament és que m'he oblidat de mi, i això és el que estic intentant recuperar en l'últim any.

Com ha afectat la crisi a les aportacions solidàries?

El que estem notant molt és alguna baixa entre els nostres socis. Parelles que estan sense feina tots dos i que evidentment han retallat moltes despeses i entre elles aquesta. Sort que tenim socis molt lleials i compromesos i les nostres xifres no han baixat tant com les d'algunes organitzacions que han hagut de tancar la meitat dels projectes.

Què has après en tot aquest temps?

Molt. He après a queixar-me menys i a tenir més paciència. He potenciat el sentit de l'humor perquè és l'únic flotador que et permet surar i, sobretot, he perdut pors. Veig que a Occident estem carregats de punyetes i això ens tradueix en por. Ens fa por tot.

Per exemple?

Ens fa por fer un canvi a la nostra vida. I jo penso que no passa res, ni tan sols passa res quan ens morim. El camió de la brossa seguirà passant, la senyora del forn vendrà els mateixos pans... Tenim molta por i nosaltres mateixos ens creiem la vida que ens ha tocat. Tenim massa por a sortir de les presons que nosaltres mateixos hem construït. Jo he après a perdre aquesta por.

Tu lluites contra la pobresa. ¿És difícil acceptar que tot i les teves petites victòries no podràs acabar mai amb aquest problema?

Sí, és difícil d'acceptar, però millor fer això que no fer res. Millor que David li tiri una pedra a Goliat i el deixi una mica borni, perquè potser un altre David li tirarà una altra pedra i entre tots el tombarem.

Aquest projecte t'ha fet més feliç?

M'ha fet sentir lliure i aquesta sensació és el més pròxim a la felicitat que hi ha. Però no ens hem d'enganyar, és una vida que m'ha donat molts maldecaps, més incomoditat, responsabilitats, angúnies... que segurament no hauria tingut amb una feina normal. Tot i que això m'ha fet sentir més compromès amb el meu món.

Més continguts de