Societat 24/09/2016

Jeremy Rifkin: "El sol i el vent no facturen. Aprofitar-los és, literalment, donar el poder al poble"

Antoni Bassas entrevista el sociòleg, economista i assessor polític

i
Antoni Bassas
7 min

He sentit dues crítiques principals sobre vostè: que és un optimista i que les coses no van tan ràpides com vostè les prediu. ¿Hi està d’acord?

Hi estic d’acord, però els canvis, cada vegada, van agafant més velocitat. Ara fa 25 anys del world wide web, que no és gaire, i ja tenim 3.500 milions de persones connectades, a un cost fix molt petit. En els pròxims deu anys, amb smartphones que costen 25 dòlars, tothom al món estarà connectat a l’internet de la comunicació, que conflueix amb l’internet de l’energia digitalitzada. L’any 1978 generar un watt solar costava 78 dòlars, avui en dia, 60 cèntims. El cost fix està caient en picat, tothom al món serà capaç de crear la seva pròpia energia en els pròxims vint anys, fins i tot al poble més petit.

I, ¿com reaccionen els gegants de l’electricitat?

Les quatre empreses més importants a Alemanya, EnBW, RWE, E.ON i Vattenfall, fa deu anys creien que eren invencibles. Però els ha passat el mateix que als discos, els diaris, els llibres o el cinema: digitalització. Quan portes aquests costos a gairebé zero, apareix un nou sistema econòmic anomenat economia col·laborativa. Encara hi ha venedors i compradors, i encara hi ha propietaris i treballadors, i encara hi ha un intercanvi de propietats que generen un benefici de mercat, el capitalisme no desapareixerà. I, per tant, el nou sistema és confús: el capitalisme el vol absorbir i fer que la criatura sigui com el pare, i algunes de les empreses de l’economia col·laborativa voldrien ser com els pares. El que veurem serà dos sistemes econòmics, un al costat de l’altre. Sospito que abans del 2050 tindrem un sistema robust format per dos sistemes econòmics.

Llavors, ¿el capitalisme es mor o només es transforma?

El capitalisme ara ha d’enfrontar-se al seu màxim triomf: i és la ironia del màxim triomf. En la teoria econòmica clàssica, el mercat eficient òptim és quan vens a cost marginal. Bé, la revolució digital ja està fent el mercat capitalista més eficient, però ja no tens benefici, i llavors el capitalisme ha de donar pas en part a una economia col·laborativa, és una paradoxa.

Fins i tot un president amb una agenda social com Barack Obama sovint diu en els seus discursos que l’escola americana hauria de preparar els estudiants per competir amb els estudiants de Corea del Sud pel mateix lloc de treball. No estem sent educats per col·laborar sinó per competir.

Competir no està en el nostre ADN antic, només està en l’ADN dels angloamericans liberals i diria que és una mica una anomalia en la història. Això no vol dir que les cultures competeixen entre si, però som les criatures més socials del planeta. L’instint principal quan neix un nadó és relacionar-se de manera empàtica. Es tracta de tenir uncapitalsocial que et lligui als altres membres de la comunitat a la qual pertanys. Elinor Ostrom, l’única dona que ha guanyat el premi Nobel d’economia, va escriure la història de les comunes i va observar que existien des del principi de la història. La versió moderna d’això són les cooperatives. A les escoles de negocis no en sents parlar mai, i això que hi ha més de 1.500 milions de persones en cooperatives.

En una economia col·laborativa, quin incentiu tindríem per crear, si desapareix el benefici econòmic?

Construir capital social, ser reconegut. És que ja està passant. Tenim milions de joves que estan produint i compartint música. O la Wikipedia: és la cinquena web més gran del món. La raça humana està construint el seu propi coneixement a través del crowdsourcing (proveïment participatiu). Per què? Perquè el desig de l’ésser humà és contribuir i formar part d’una comunitat. Assegurar-se que la seva vida té algun valor. No estic dient que el mercat capitalista desapareixerà, però avui fins a 3.000 milions de persones a internet produeixen i comparteixen tota mena de béns virtuals i ara energia.

Digui’m els sectors i empreses que més es resisteixen al canvi.

Millor que això, puc parlar-li de grans empreses globals que ni s’imagina que ara estan fent la transició.

Per exemple?

Les dues revolucions industrials que hem tingut han sigut una confluència de tres elements: energia, transport i comunicació. Al segle XIX, en la Primera Revolució Industrial, els britànics van unir el carbó amb la màquina de vapor, que va permetre el ferrocarril i els vaixells de vapor, i les impremtes de vapor, que van permetre els diaris. La Segona Revolució Industrial als EUA va donar com a resultat el petroli barat de Texas, el cotxe de Henry Ford, l’electricitat i el telèfon. Més tard, la ràdio i la televisió. Aquesta Segona Revolució Industrial va arribar al seu pic el juliol del 2008, quan el petroli va arribar a un preu de 147 dòlars el barril i tota l’economia es va desplomar. Cada vegada que intentem fer que torni a créixer l’economia, el preu del petroli puja, tot s’apuja i el poder de compra s’alenteix. Quan la Sra. Merkel va pujar al poder el 2005 em va demanar que hi anés per ajudar-la a fer créixer Alemanya. La primera pregunta que vaig fer a la cancellera va ser: “¿Com fa créixer l’economia alemanya, quan els seus negocis estan connectats a telecomunicacions centralitzades, energia nuclear de combustibles fòssils i transport amb motors de combustió interna?” Vaig dir a la cancellera que es poden fer reformes laborals o fiscals i el que sigui i que es pot incentivar un milió de llocs de treball, fantàstic, però no hi haurà cap diferència mentre el negoci estigui connectat a una infraestructura de la Segona Revolució Industrial. He fet de conseller del govern xinès i l’hi he dit el mateix.

I, què ha passat?

Doncs, bé, actualment a Alemanya un terç de l’energia elèctrica ve de les energies renovables i abans del 2040 serà 100% renovable. Això vol dir que els negocis alemanys es poden connectar en un internet de comunicacions i energia en què el cost de l’energia, en cada part de la cadena de valor, és zero. Fins i tot un país més petit que Catalunya, Dinamarca, ho ha fet. Ara té un 42% de l’electricitat renovable, produïda per cooperatives de grangers, botiguers, associacions de veïns... Els bancs els van donar crèdits perquè podien auditar-les i saber quanta energia produirien i quants diners obtindrien quan la venguessin un altre cop a la xarxa. Ningú no hi va perdre. El Sol i el vent no facturen. Això és, literalment i figurativament, donar el poder al poble. I, què ha passat amb les quatre companyies energètiques E.ON, EnBW, RWE i Vanttenfall? Que estan produint menys d’un 7% de la nova energia. Estan fora del joc.

JEREMYRIFKIN: “El Sol i el vent  no facturen.  Aprofitar-los és, literalment, donar  el poder al poble”

¿Això vol dir que és la fi de les companyies energètiques?

No necessàriament. Algunes hauran de plegar. Però no pots competir amb les renovables perquè s’estan acostant als 4 cèntims per kilowatt per hora i passarà a 3. A la Tercera Revolució Industrial fas més diners venent menys energia. Com que cada fàbrica i oficina són una companyia energètica casolana, tens milers d’empreses a qui podràs ajudar a crear els algoritmes i aplicacions perquè puguin gestionar l’activitat econòmica. Quan va arribar internet, IBM en va ser la primera víctima. IBM feia diners venent ordinadors, però a meitat dels anys 90 tothom tenia la mateixa caixa, els japonesos, els coreans, els indis, tothom. Per tant, Louis Gerstner va dir: “Som una empresa que té cent anys però no hi ha marge en la caixa, què fem?”. Van fer el que necessita la gent que ja té la caixa, que és gestionar la informació. Les empreses energètiques faran el mateix. I qui hi sortirà guanyant o perdent en el sector del transport? Els millennials veuen que els seus avis tenen dos cotxes a la porta de casa que no fan servir. Ells no tindran mai més cotxes en propietat, volen tenir-hi accés quan vulguin. I per cada cotxe multiusuari s’eliminen quinze cotxes. Tenim 1.000 milions de cotxes, autobusos i camions al món en trànsit que són la tercera causa de l’escalfament global per emissions. Probablement n’eliminarem un 80% amb els cotxes multiusuaris i d’aquí quaranta anys, els 200 milions restants seran elèctrics. El Chevy Volt surt aquest any, el de Tesla és més barat, ara mateix és assequible. I finalment, farem servir menys transport a causa de la realitat virtual. Així, ¿això significarà la fi de les companyies de transports? No, però hauran de passar de vendre el producte a gestionar-ne el servei, és l’internet del transport i la logística. Ara, Exxon no canviarà mai.

Tenint tot això en compte, què suggeriria als nostres fills que estudiessin en el futur?

La meva dona i jo no hem tingut fills, però crec que l’apropiat seria que anessin a una universitat i que estudiessin humanitats, perquè ens donen el retrat actual de l’espècie humana. Després, en el postgraduat, deixeu que es guiïn per la vocació: administració d’empreses, dret, química... Però si comencen per les habilitats vocacionals, no tindran cap mena d’idea sobre aquest món interconnectat que està emergint. Hi ha d’haver un canvi fonamental en l’educació. Vas a les escoles i semblen fàbriques. Un nen quan entra a l’escola el primer dia hi veu un cartell que diu: “El coneixement és poder. Francis Bacon”. Si el saber és poder, els nens aprenen dues coses. Una, que el coneixement és una possessió que s’ha de defensar per guanyar. Increïble. Abans que s’inventessin les patents i la propietat intel·lectual, els invents no eren de ningú. La segona cosa que aprèn un nen és que el sistema educatiu no està dissenyat per fer les preguntes del per què, sinó les preguntes del com. El com es fa, això és el que surt a examen. La tercera cosa que aprenen els nens és eficàcia en un entorn fet a mida. Han de donar les respostes en 60 minuts, abans no soni el timbre. Estan ensenyant als nens a ser eficients com si fossin màquines de la revolució industrial.

Què posaria vostè ara a l’escola? “El coneixement és...”?

“El coneixement és una experiència social compartida”. Això és el que és.

stats