ENTREVISTA
Societat 24/06/2017

M. Jesús Comellas: “L’alegria per la jubilació dura un o dos anys”

Maria Jesús Comellas és professora de Ciències de l’Educació. ”Si ara em jubilen i tinc la sort de viure fins als 90 o 95, com omplo trenta anys de la meva vida?”, es demana

i
Antoni Bassas
7 min

O sigui que no et vols jubilar.

Vaig exhaurir tota l’etapa possible de vinculació ordinària laboral amb la meva tasca docent. I llavors vaig començar a sentir veus molt amables i carinyoses de la gent que m’envoltava que em deien: “Quina sort que tens que et jubilaràs!” I t’organitzen la vida: “Ara et podràs dedicar a cuidar els nets”. “Perdona? Tenen pare i mare, ja s’ho faran”. “Ara podràs anar al mercat. No caldrà que vagis a la Sirena...” “Però si els congelats em van molt bé!” “Però parlaràs amb els pagesos, i si fas un hortet podràs plantar tomàquets...” “Has d’envellir de forma activa, ves a caminar cada dia”. I jo deia que per anar on? Total, que vaig anar a parlar a un grup de gent i es veu que els vaig tocar una mica el voraviu...

No m’estranya...

Els vaig dir: “Què us sembla un mes de vacances? Fantàstic, oi? I un any sabàtic? Genial. I 30 anys sabàtics per morir-te, què us semblen?” Es va fer un silenci. És que jo ho visc així. Si ara em jubilen, si tinc sort i visc fins als 90-95, com omplo 30 anys de la meva vida si jo tinc ganes de continuar fent coses? Total, que una d’aquelles persones l’endemà em va venir gairebé a renyar: “M’has esguerrat la nit, perquè vaig arribar a casa, l’hi vaig dir a la dona i hem estat tota la nit donant-hi voltes...” Al final hem muntat un projecte per anar a centres de secundària o universitats a portar-hi el que sabem.

Qui sou?

Apunta: xec3.grode.org. Xarxa d’Expertesa per a la Construcció del Coneixement Compartit. Que la generació sènior participi en treballs de recerca, de batxillerat o la universitat.

Generació sènior?

Sí, i ara es parla de sèniors fins als 75. Dels 65 als 75 ningú es considera persona gran, sinó que són persones que no estan vinculades al món laboral. Per descomptat, no som un perfil homogeni. Hi ha persones amb 50 anys que poden tenir una actitud o salut més apagada però, per definició, la major part de les persones de 65-75 no són gent gran, seria la generació dels “ majors ”, que en diuen a València. I dels 75 als 80 s’assemblen més als dels 65 que no pas als 85. I a partir dels 80 l’organisme va tenint més necessitats, i es parla de dependents o grans dependents. De 85-90 i més, gent gran amb possible dependència. El que no pot ser és posar els 30 anys que van dels 65 als 95 sota l’única etiqueta de “tercera edat”. La setmana passada vaig assistir al congrés de la Societat Espanyola de Geriatria i Gerontologia, i un dels eixos era Estem preparats per a les noves generacions que arriben?

I n’estem, de preparats?

No, perquè sovint les persones que cuiden persones grans els tracten com a criatures, perquè hi ha estereotips per raons d’edat que s’han estès per tota la societat.

¿L’edat és un factor de discriminació com el racisme o el sexisme?

Sí. Segur. Quan dius l’edat que tens et deixen de banda. Anècdota personal. Em van operar l’any passat. El metge li deia al meu fill, davant meu, els exercicis de recuperació que havia de fer. I llavors jo els vaig començar a fer, i em mira de reüll i li diu al meu fill: “Sembla que aquesta senyora entén bé les coses”. Paraules textuals. Abans de marxar vaig dir: “Que puc conduir?” A la següent visita em diu: “Com va la conducció?” Dic: “Ara els flaperons de l’ultralleuger els puc abaixar sense que em faci mal. M’estic traient el carnet d’ultralleuger”. I aleshores em va demanar disculpes. Et tracten amb condescendència... Amb els cabells blancs ja hi ha una mirada de paternalisme.

Però a aquestes edats hi ha deteriorament cognitiu o físic.

Depèn molt de les persones, però la clau és que en la mesura que t’apartes de la vida que feies quan estaves laboralment actiu, el deteriorament va a una velocitat de creuer. Mira, un dia, al bar, un home que s’asseia a prendre un cafè i portava una barra de pa em va dir: “Quan acabi de prendre el cafè ja he fet el dia”. Eren 2/4 de 10 del matí. Si a aquella hora ja tens la feina feta, l’envelliment serà molt més ràpid.

Has treballat (perdó, treballes) en una cosa que t’ha agradat, però hi ha gent que acaba molt tipa de la feina.

Desitjar jubilar-se és ben legítim, només faltaria. Ara, si vull donar sentit a la meva vida, haig de pensar que tinc 30 anys al davant que, si de cas, ja s’escurçaran.

Quant creus que li dura l’alegria de la jubilació a una persona que està tipa de treballar?

Normalment un o dos anys. El primer posa ordre a la seva vida, als seus papers, no té despertador, seria l’any sabàtic, sense sentir la pressió laboral. Però, a veure, als 66 o 67... què faig demà? I bé, omplo el demà. I el demà passat? És massa cansat haver-se de muntar cada dia. Hi ha gent que va a la universitat de la gent gran. Està molt bé, jo defensaria la meva, l’Autònoma, perquè la persona pot anar a qualsevol classe amb gent jove i un professor que està en actiu. I en Joan Subirats, per dir algun exemple, et corregirà els exàmens i els treballs, i tindràs un diploma d’aquella assignatura. Hi ha un llistat de professors que no tenen cap problema per tenir persones grans a l’aula. Participes en grups de treball i, curiosament, la gent jove busca sèniors perquè són més ordenats i aprofundeixen més...

Però això és anar a buscar coneixement. I tu parles d’aportar-ne.

Sí, perquè arriba un moment que ja t’has dessaturat, ja t’has alliberat de la càrrega laboral, i pots intentar que la societat et demani tot allò que tu saps. “Tu que tens experiència en això, com ho veus?” Poden ser els purins de Vic, o la neuròloga que tenim a Santa Coloma de Cervelló, un enginyer que havia treballat a Fecsa... És un projecte que no exigeix hores, necessàriament. L’alumnat et pot venir a veure a casa.

Tu estàs parlant de fer-nos un pla de satisfacció vital.

És que, pel que parlo amb la gent, anant al cine o anant a classe de ball no s’omple la vida. La vas omplint però se’t va fent petitona. I vas a actes i no preguntes, i després dones el cotxe, i al final et fa mandra fins i tot sortir al carrer. No és un deteriorament mental, és una actitud vital. De dir “Ja he viscut, ja he fet la meva vida, només em queda morir-me”. Jo els dic que ja descansaré al cementiri, no cal començar tan aviat.

També hi ha jubilats a qui els fills esperen amb candeletes perquè donin un cop de mà amb els nets.

El jovent d’ara va molt escanyat, sens dubte, però el jovent no ha de pensar que, per defecte, els avis cuidaran els nets. Hi ha desànim i angoixa en alguns avis. Em vaig trobar uns amics pel carrer, de 68 i 70 anys. “Què, com us ha anat l’estiu?” Estaven feliços, arreglats, anaven a passejar... “Fantàstic! Hem estat a casa, sense nets. Una meravella”. El primer que deixa les coses és l’avi, perquè el que fa és voluntari, anecdòtic, superflu...

Però hi ha molta gent que vol ser avi i anar a buscar el nen a l’escola...

Però això dura 10 anys, després el crio ja té extraescolars, és preadolescent, l’àvia en té 75, ja no té les amistats que tenia, el teu món professional ja no és el teu món... Aquesta és una renúncia que cal plantejar-se i que si la vols fer, cap problema.

¿Les dones hauríeu de preparar-vos més per a la vellesa?

La societat ens empipa més: arrugues d’expressió, el Vitalínea, “Dissimula l’edat que tens”, “Treu-te 10 anys”. Això no ho diuen a l’home. L’home amb cabells blancs és seductor, la dona és caduca.

Doncs ara fan anuncis de com pot ser de fantàstic el sexe després de la menopausa.

Primer va ser l’home amb el Viagra. Ara també s’ha vist que hi ha un mercat femení.

Millor que n’hi hagi, no?

Sí, evidentment, a la meva generació parlar de sexe li costa molt. Però tornant a la pressió sobre la dona, jo diria que és sobretot perquè la dona és l’eterna cuidadora: pares, sogres, nets... La dona encara és més procliu a deixar la feina i l’interès professional perquè se sent amb aquesta obligació. El sentiment de culpa és molt alt en la dona. A la meva família els dic: “Mares, quantes us sentiu culpables?” Una majoria. “Pares, quants us sentiu culpables?” I em pregunten: “De què?” És veritat que portem la criatura nou mesos i l’alletem, però és que ens han dit que l’únic vincle amb el món era aquest. Ara hi comença a haver la reivindicació de no sentir-se culpable de no voler tenir fills!

Per donar sentit a aquests 20-30 anys post-65, què aconsellaries?

No esperar als 65 o 70 a tenir aficions. Quan encara estiguis actiu, tingues estones de fer el que t’agradaria el dia que pleguis de treballar. Pensant en parella i sense. I no cal anar només amb gent de la teva edat, perquè quan veig autocars tots de la mateixa edat, jo marxo corrent.

Però això no seria discriminació per l’edat, de part teva?

Absolutament. Sí, sí, però per no pertànyer a un món monolític. Vull tot el ventall d’edats.

Com et veuen els teus nets?

Per una part, com l’àvia viatgera. Un dia que vaig arribar a sopar, l’Ovidi, el gran, em diu: “D’on vens?” “De casa”. “Ah, de vegades vens de casa teva...” Com a mare vaig renunciar a moltes coses per dedicar-me de ple a fer de mare. Però ara penso que estic vivint els possibles 30 anys per fer el que m’apassiona. Ho vaig plantejar així als meus fills: per una part, més que contents; per l’altra, van dir que això no és fer d’àvia. No, no sé si he de fer d’àvia o vosaltres m’heu fet ser àvia. No va ser una decisió meva. Ara, vaig amb fotos de la canalla i tinc ganes de veure’ls i de tant en tant els dic que tinc síndrome d’abstinència... “Anem al McDonald’s? On vulgueu”. I me’ls enduc a la piscina i anem amb patinet per la Barceloneta. I un dia vaig dir: “Ara hi ha més gent gran que va amb patinet”. I em van dir: “Com tu no, àvia, com tu no!” Quan vaig fer els 70 ens en vam anar un cap de setmana a París, que sempre els en parlava. Vull que vegin que pot haver-hi una passió, un interès que em fa moure. Han d’entendre que amb l’àvia bufen les espelmes, però que ella també es mou per un interès. I penso que això és un bagatge que també els puc transmetre.

stats