Jesús de Pablos: “El cervell també s’ha d’entrenar, perquè al final és el que guanya els partits”

Va estudiar arquitectura, però va acabar treballant com a cap de tecnologia de la productora Gestmusic, en l’època en què van esclatar programes de gran èxit com Crónicas marcianas i Operación Triunfo. Jesús de Pablos es defineix com un home “curiós”, i és aquesta tendència a l’aventura la que el va empènyer a deixar la tele i a crear una empresa que apliqués l’anàlisi de vídeos a altres àmbits. La seva primera creació va ser l’Er1c, un programa informàtic dirigit al món de l’esport amb el qual els entrenadors poden estudiar amb el màxim detall les virtuts i defectes dels seus equips, i preveure com jugaran els rivals. Actualment la seva empresa col·labora amb les seccions del Barça, la Federació Internacional de Bàsquet, l’Espanyol i el Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat, entre d’altres.

Quin record tens d’aquells anys a Gestmusic?

Era el responsable de tecnologia i hi vaig viure els anys de la conversió de l’analògic al digital. El món de la imatge va canviar del tot. Vam passar de gravar-ho tot en cintes a fer-ho en discos durs. Recordo que, amb la primera tecnologia digital, quan es gravaven partits de bàsquet i se’n feia la compressió, miràvem el vídeo i la pilota havia desaparegut de la imatge. Hi havia tanta informació que el sistema de compressió no podia amb tot i descartava la pilota...

I per què vas decidir abandonar la televisió?

Era un món molt complicat. Em podien trucar a les vuit del matí per analitzar unes dades d’audiència, o a les dues de la matinada perquè al plató de Crónicas hi havia un problema que s’havia de resoldre immediatament. Quan va néixer la meva filla vaig decidir que aquella etapa tan divertida s’acabava i vam muntar una empresa per intentar aplicar aquestes tecnologies de la imatge i de les dades a altres àmbits.

Per què vau començar per l’esport?

Per casualitat. Jo tenia una bona amistat amb Luis Aragonés, l’exseleccionador espanyol de futbol. Ens va explicar com treballava ell amb les anàlisis de vídeo i ens va dir que si aconseguíem agilitzar tota aquella feina, que els implicava tantes i tantes hores, triomfaríem. Vam seguir el seu consell i un dels nostres primers clients va ser la selecció espanyola de waterpolo. Hi ha l’anècdota que en els Jocs Olímpics de Pequín els organitzadors ens van prohibir entrar els ordinadors a la piscina per un possible dòping tecnològic.

Us vau donar a conèixer, sobretot, quan Pep Guardiola va utilitzar el vostre sistema al Barça.

Sí, ell havia conegut la nostra eina al Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat, quan encara s’estava formant per ser entrenador, i després la va utilitzar al Barça. Recordo que en els inicis amb el primer equip hi va haver un parell de mals resultats i vam entrar en pànic. Era un repte per a ell, però també per al nostre sistema. Per sort, quan l’equip va agafar confiança, tot va anar bé.

Era molt exigent a l’hora de demanar-vos eines per analitzar el joc.

Sí, però la majoria de coses que ens demanava ja les havíem provat en altres esports. Amb els anys ens hem anat adaptant a noves necessitats. Al principi, per exemple, només treballàvem amb imatges de vídeo; ara hi incorporem altres tipus de dades que extraiem a través de GPS, acceleròmetres, tècniques biomètriques, comptadors de pulsacions... De manera que pots estar visionant un partit en pantalla i, alhora, veient amb xifres detallades l’esforç que està fent cada jugador.

Tota aquesta tecnologia ajuda a controlar molt més el joc, a preveure què passarà, a frenar els grans jugadors... ¿Tot això no va contra la visió més romàntica de l’esport?

No, són coses completament compatibles. En realitat, el que importa no és la tecnologia sinó qui i com la fa servir. Per a mi, el romanticisme és l’esportista que és un apassionat del que fa, que no en té prou amb un simple entrenament, sinó que vol entendre millor el joc. La tecnologia l’ajuda a tenir més coneixements. Tenir unes bones condicions i cuidar el físic és important, però a vegades ens oblidem que el cervell també s’ha d’entrenar, perquè al final és el que guanya els partits.

Però, en general, ¿els jugadors d’elit són receptius a aquesta tecnologia o els costa?

Per l’experiència que tinc, els esportistes d’elit, els superatletes, no són gens mandrosos, són esponges que ho absorbeixen tot. En sé d’alguns que, a banda de les anàlisis de vídeo genèriques que els fan els entrenadors, contracten un coach personal perquè analitzi el seu joc. I utilitzen el nostre sistema. També estem vivint un nou fenomen, el de futbolistes joves de Sud-amèrica, especialment del Brasil, que utilitzen aquestes eines per analitzar el seu joc i per detectar què els falta per millorar i per poder fitxar per algun club europeu.

¿Teniu pensat treballar per a altres sectors al marge de l’esportiu?

Sí, ara ens estem orientant al sector de la medicina. L’anàlisi combinada d’imatges i dades té moltes aplicacions en aquest àmbit. En cirurgia, per exemple, podem gravar intervencions de manera que les imatges no quedin oblidades en un disc dur sinó que puguin ser analitzades de manera àgil i exhaustiva. De fet, hem rebut una ajuda europea per desenvolupar el projecte i ja estem col·laborant amb cinc hospitals.