Publicitat
Publicitat

Joan Ollé: "Al Godot no hi ha dones perquè una dona vol dir futur"

Perfil. Ha fet pujar a l'escenari Rodoreda, Espriu, Pla, Borges, Cercas, Maragall, Estellés... posant la nuesa de les seves paraules en un primeríssim pla. Diu que no treballa en equip sinó en família. Va dirigir el premi Nobel Mario Vargas Llosa, de qui diu ser un excel·lent amic. Dins del festival Grec, el 15 de juliol estrena Tot esperant Godot , de Samuel Beckett, al Mercat de les Flors.

Bon estiu, senyor Dagoll Dagom.

Això m'ho deia el Martí Farreras, que era un crític de teatre, amic de mon pare, de l'Ignasi Agustí i d'una generació barcelonina que em sembla que se l'ha menystinguda una mica. Dagoll Dagom era la manera com jo, de molt petit, anomenava les coses que servien per escriure: llapis, gomes, papers. El meu fill Carles a la lluna li deia Lalulala.

Un primer record.

Des de la galeria de casa vèiem com construïen el cinema Aribau. Cada matí d'estiu ens dèiem bon dia el paleta Sebastián, des de la bastida, i jo, des de la finestra.

Des de la creació de Dagoll Dagom han passat molts estius.

Era l'any 74. Estudiava filologia catalana i la Gemma Rigau, professora de la Universitat de Bellaterra, em va aprovar un examen per una obra de teatre que va venir a veure, Yo era un tonto y lo que he visto me ha hecho dos tontos , del senyor Rafael Alberti. Va ser la primera obra de Dagoll Dagom.

Tu feies d'actor en aquesta obra.

Jo feia de cretí que s'havia après un text i mirava de recordar-lo sense que em tremolessin les cames.

T'entusiasmava el teatre des de ben menut?

No. De fet, jo detestava el teatre.

Perdó?

El meu avi era amic de Don Enrique Borràs i després ho va seguir sent de la seva vídua. I em portava a casa la vídua a prendre cafè. Era una casa fosca i, de tant en tant, la senyora m'ensenyava " el ropero de Don Enrique Borràs " i era talment com el museu de cera, una cosa horrorosa.

I aleshores?

Un dia, la meva cosina, que feia teatre amateur, em va portar a veure una obra. Ella, una senyora de missa diària, es feia un petó als llavis amb un home sobre l'escenari i vaig dir-me: això ha de ser interessant.

Ets professor a l'Institut del Teatre. Què aprens dels teus alumnes?

Aprenc a ensenyar.

Dirigir és manar?

Dirigir és dir: anem cap allà, etimològicament. El director és un tipus que, teòricament, persegueix un ordre, una harmonia.

El 15 de juliol, al Mercat de les Flors, estrenes Tot esperant Godot .

Tinc la sort de treballar en família, no en equip, en família. Som els mateixos de sempre des de fa deu anys, amb el luxe de la Montse Carulla. Una família discontinua perquè a Tot esperant Godot la Montse no hi surt. Al Godot no hi pot haver dones. Si hi ha una dona vol dir que hi ha futur, que hi ha vida.

Adaptes novel·les i poesia al teatre perquè…

Perquè una nit, en un Grec, una companyia on hi havia trenta mil senyors que feien coses sense parar, de cop i volta, després de veure mil tonteries, la Núria Espert es va plantar allà davant i va començar a xerrar. Aquell dia em vaig adonar que amb la paraula n'hi havia prou. Tant ballar, saltar, patinar, moure's, tanta feina no servia per a res. La Núria, plantada al mig de l'escenari, va començar a regnar.

I?

I em vaig decidir a muntar La plaça del Diamant . A partir d'aleshores vaig agafar novel·les que m'havien emocionat brutalment. Vull transmetre aquesta emoció al públic.

Qui és en Joan Barril?

El meu germà.

Amics des de molt petits…

Quan teníem onze anys, el Joan i jo vam quedar un dissabte a la tarda perquè em volia parlar d'un projecte: dessecar el Mediterrani per fer una línia fèrria Barcelona-Menorca. Tancàvem per Gibraltar, el mar fertilitzava el Sàhara i tot això es pagava amb els tresors dels barcos que trobàvem al mar un cop dessecat.

Ara us trobeu cada nit a El Cafè de la República a Catalunya Ràdio.

Que és el Joan i la seva extensió. Un informatiu d'autor on no s'estalvia l'humor fent una ràdio profundament seriosa com només sap fer ell. Allà no es dóna res per sabut. El Joan és un diccionari, un home savi. És una voluntat de jugar, d'explicar que es poden fer coses diferents de les habituals, on tot s'explica.

T'agrada fer d'articulista?

És el que em fa més il·lusió del món, això d'escriure. Sempre et queda un retall de diari del que escrius. De la ràdio i de la tele no te'n queda res.

Et dic un nom i em dius el primer que et passi pel cap: Carles Ollé.

La persona per qui donaria la meva vida.

Més continguts de