Societat 06/03/2013

Joan Barril: "L'ésser humà està per damunt de les pàtries"

Thaïs Gutiérrez
4 min
Joan Barril diu que no pot ser optimista en una societat que ha condemnat els joves a un règim de "preesclavatge".

Arriba abans de l'hora, preocupat per una petita lesió que s'ha fet un fill seu. Res greu. Entrem en matèria a poc a poc, amb la seva veu radiofònica com a fil conductor i un ritme pausat que imprimeix serenor a la conversa, encara que parlem de la crisi i les misèries que l'acompanyen.

Acabes de publicar un llibre sobre la felicitat. Per què vas decidir escriure'l, per contrarestar l'ambient general?

Vaig pensar que era interessant recopilar històries que acaben bé, que proporcionen al lector una atmosfera de felicitat. Jo crec que la felicitat és puntual, no l'experimentes si prèviament no has passat per la tristesa o per un desgavell personal. Aquest és un llibre de tauleta de nit: quan el dia ha estat dur pot ser un refugi. Té una utilitat balsàmica.

I així... Què és la felicitat?

La felicitat l'has d'anar a buscar, però de vegades no cal anar gaire lluny. Són petites coses que produeixen una sensació de plaer. Aquesta crisi també porta coses bones i una és la voluntat de la gent d'ajudar-se. Jo no havia vist una solidaritat tan gran des dels Jocs Olímpics. Aquella era un època molt diferent, d'abundància, de satisfacció, però la gent s'ajudava molt. Els estrangers van quedar meravellats de com se'ls tractava. Hi havia un clima i una sensació d'ajuda mútua que ara s'ha recuperat una mica.

La crisi ens ha fet obrir els ulls.

Jo crec que sí i a més crec que el canvi durarà bastant de temps.

Dius al llibre que cada cop et costa més ser optimista, tu que ho havies sigut molt. Per què?

Jo tinc cinc fills i sempre he aspirat que ells visquin millor que jo, però això, ara, ja no és possible, i ells ho veuen. Jo no puc ser optimista amb el règim de preesclavatge a què se sotmeten les generacions joves. El periodisme és un clar exemple d'això. Fa uns anys quan em venien joves a dir-me que volien ser periodistes jo ja els deia que no ho fessin però que si ho feien es trobarien la millor feina del món perquè et dóna tota la llibertat i tens el món al teu abast.

Què els diries avui?

Això segur que no. Els diria que potser tindran, en algun moment, aquesta sensació d'aproximar-se al que és el món, però se l'hauran de jugar i molt.

La professió et va criticar força quan vas fer d'assessor de campanya de Duran i Lleida. Com vas encaixar les crítiques?

Jo no vaig fer d'assessor de campanya d'en Duran. Ell és amic meu i em va dir si volia formar part d'un petit grup relacionat amb la cultura i la llengua, i jo per la cultura i la llengua vaig amb ell i amb qui sigui. A mi no em fan perdre la son les crítiques. En Duran i jo parlem de la mateixa manera i ens interessa preservar el que ens han deixat els nostres pares. Les crítiques es donen perquè hi ha el sentiment humà de l'enveja, això ho té tothom, a tot arreu.

Tornant als joves, ¿té solució aquesta situació en què estan?

Jo crec que és una de les coses que menys remei té. No sé com els joves podran sortir d'aquesta situació perquè les empreses normalment no tiren enrere aquestes decisions. S'ha convertit els joves en carn de canó de les companyies.

¿Creus que qualsevol temps passat va ser millor?

No. Jo em sento molt contemporani. De vegades sí que mires enrere i veus que has fet moltes coses, però no tinc nostàlgia del passat. Jo formo part d'una generació que ha viscut moltes coses. Crec que ara tots tenim una actitud una mica més igualitària davant la vida, per la falta d'expectatives i la desesperança sobretot. Abans això no era així. Només tenien esperança i privilegis els que havien nascut en l'esperança i el privilegi i els que feien servir l'ascensor social eren pocs.

Hi ha un petit relat en què parles de si la independència portarà la felicitat. Hi ha moltes expectatives posades en això. Què en penses?

Ho veig malament. El dret a la felicitat el té tothom però les lleis no fan la felicitat, siguin catalanes, espanyoles o lituanes. Una de les primeres coses que fa el poder polític és la prohibició de coses, de vegades petites, però prohibició. A mi la independència no em significarà res més que sentir-me a prop dels meus futurs dirigents, però d'aquí a considerar que són els millors del món hi ha un tros. És una presumpció infantil: pensar que perquè som catalans som irreprotxables i eficaços. I això no és així. No crec que hi hagi altres nacionalitats en què tot siguin virtuts.

Però de vegades caiem en aquest parany.

Sí, però l'ésser humà està per damunt de les pàtries, la definició de pàtria no comporta bondat col·lectiva, n'hi ha prou que n'hi hagi tres o quatre que responguin als seus interessos perquè aquesta bondat col·lectiva es trenqui. El sil·logisme "si és català segur que és bo" no és correcte. Ja m'agradaria que fos així! Una cosa és que el nostre govern sigui millor que l'espanyol pel que fa als nostres interessos: la llengua, la cultura, les balances fiscals... I l'altra cosa és pensar que quan tinguem la independència el govern de Catalunya estarà format per una gent boníssima. El bon independentisme hauria de marcar aquestes limitacions: entre la pàtria i la condició humana, no hi ha més perill que la condició humana.

stats