Joaquim Maria Puyal: “Jo ja era un noi enamorat de la paraula”

Com era aquell Puyal de vint-i-tants anys?

Era un noi enamorat de la paraula. M’agradava molt parlar, des de molt petit, i de vegades penso que la veu de la mare cantant-me una cançó al llit, a l’hora d’anar a dormir, va ser el primer moment en què em vaig enamorar de la paraula i de la comunicació. Després, uns tiets meus van venir d’Amèrica, i en l’escala del transatlàntic a les Canàries van comprar un transistor i me’l van regalar. Me’l posava sota el coixí. Recordo molt els programes que hi escoltava. Vaig començar fent de professor a la universitat, fins que vaig veure que les possibilitats de treballar a la ràdio eren sòlides. I van consolidar-se en castellà.

Com comences a madurar la idea de transmetre partits en català?

Hi havia un cap d’esports, un valencià de Gandia, que es deia Francisco Peris, i un dia li vaig dir: “Nosaltres parlem en català a la redacció i a l’estudi sempre en castellà. Potser ara que s’ha mort el general podríem fer partits de futbol en català”. I el Peris em va dir: “Podríem treballar-ho”. Hi havia molt talent, a Ràdio Barcelona, al voltant de la figura del Manolo Terán, el director. Tota aquesta gent va impulsar la idea amb entusiasme perquè el Terán havia dit que volia fer una ràdio innovadora i progressista, i allò sintonitzava amb la idea que el país s’expressés en la llengua pròpia. Vam anar a Madrid a demanar el permís del director general de la SER. Va escoltar-nos amb respecte però, textualment, va dir: “ Pero en catalán, ¿ya lo entenderán? ” I vam tenir la immensa sort que La Caixa va apostar a cegues per nosaltres i per això sempre li he estat agraït.

Tu et prepares les transmissions. En el cèlebre “Urruti, t’estimo!”, a Valladolid, el març del 1985, a l’avió, vas agafar un sobre i vas escriure algunes idees sobre què diríem si el Barça guanyava la Lliga.

Ara totes les idees per a les transmissions de Madrid estan escrites en un bitllet imprès de l’AVE.

Però després hi ha un penal contra el Barça i tu crees l’expectativa que el porter el pot aturar. I l’atura. ¿On és el truc de la intuïció?

La clau és que tu tinguis esmolades les habilitats comunicatives. Quan jo vaig dir “Urruti, t’estimo!” no sabia que ho diria. El que convé és que quan Urruti atura aquell penal tu puguis expressar el que l’oient està sentint. Si estableixes aquesta proximitat estàs fent bé la feina. Si la frase hagués estat preparada no hauria tingut la mateixa força, perquè la té pel sentiment espontani.

És la intuïció del dia del Getafe, quan Messi agafa la pilota al mig del camp i tu penses que vol marcar un gol tot solet.

És que veus que comença a córrer, no mira al costat, supera adversaris i no tens temps de dir: “Li surt no sé qui i el dribla...”

I et limites a un “encara Messi!”

Perquè l’oient s’imagina què passa, aquí hi ha la màgia. I a mesura que vas augmentant el ritme, la gent es va imaginant que aquell senyor va corrent. El ritme i el to donen molta força a la comunicació, no fa falta sempre anar a parar a l’auxili de les paraules, per això jo no sóc partidari de cridar sempre. I molts companys de transmissions en català han seguit aquest criteri, i n’estic content: en general les emissions en català són menys cridaneres. No té sentit cridar desesperadament. Perquè l’oient té elements per imaginar-se el discurs.

Tens gols favorits?

Tinc gols estimats: el “Charly, Charly...” de Basilea, o el “Pizzi, macanudo ”, o aquest de Messi. Però el gol tècnicament més quadrat és el de Wembley. Hi ha una previsió de com passarà, el gol està ben cantat, la veu no em falla, el to és sobri, i al final reblo el clau dient el minut i el dia que el Barça guanya el títol... Va quedar bastant rodó. [Riu.] Esclar, amb 40 anys algun cop t’ha de quedar mitjanament bé.

En 40 anys el Barça ha estat governat per gent molt diferent: de Montal a Núñez, de Laporta a Bartomeu. ¿Fas alguna divisió històrica en aquest sentit?

Dos apunts molt ràpids. ¿Quanta gent s’estima el Barça i en canvi no voldria ser-ne president? I, ¿quanta gent vol ser president i potser no s’estima tant el Barça com altres que no volen ser-ho? I una segona idea: la diversitat de barcelonismes que hi pot haver. Montal arriba al Barça quan la intenció dominant de l’època és fer país, i en canvi Núñez no la té gens. O la idea del cercle virtuós de Laporta, que no té res a veure amb la que podia tenir en Gaspart o en Reina.

Ara dius “guanyem” o “perdem”, en primera persona del plural. Quan vas començar no ho feies.

Quan vaig començar no m’atrevia a dir que era del Barça, en aquella època no s’hauria entès. Ens instal·làvem en uns llimbs insòlits, se’ns suposava aficionats al futbol però sense ser de cap equip. Hi ha un moment en què dius que s’ha acabat i que diré que jo sóc soci del Barça. Crec que així el receptor té una informació clau.

T’has autocensurat gaire?

En un sentit general, sí. Perquè sempre estàs pendent de no vessar el got. En un sentit concret, molt poc. Perquè no he rebut pressions, ni m’han fet por gaires coses a la vida. He tingut la sort de tenir el favor de l’audiència, i si les audiències són bones, els anunciants vénen, i amb ingressos pots millorar el producte i això et dóna molta seguretat. I quan dic autocensura en sentit global vull dir que jo no puc dir el que no penso, però no puc dir tot el que penso, perquè aleshores diré coses que seran inconvenients, que no seran ben rebudes per un sector d’audiència. La dimensió pública d’un personatge fa que es comporti d’una manera quan s’aixeca al matí amb lleganyes i d’una altra quan està davant d’una càmera. S’està censurant? Potser sí. Evita manifestar-se en punts que considera que no convenen als objectius que s’ha plantejat.

L’únic cop que has dit que estaries disposat a deixar el futbol és quan amb el primer tripartit, a principis del 2004, et vas mostrar disposat a dirigir la CCMA. Què va passar?

Va passar que a mi m’agrada moltíssim la comunicació audiovisual i feia molts anys que volia promocionar un grup audiovisual, i pensava que, degudament acompanyat, ho podria fer. Fins i tot em vaig presentar a una concessió de freqüències de ràdio. Però no me’n vaig sortir. Al cap d’uns anys la Generalitat va proposar-me intervenir en la gestió dels mitjans públics. No era ben bé el que m’hauria agradat, que era treballar en l’àmbit privat, però vaig pensar que no podia dir que no. I si hagués fet el pas no hauria pogut estar alhora fent el futbol. Però la distància entre el plantejament de les persones que em van fer l’oferiment i el que a mi em semblava imprescindible per començar a parlar era molt gran. La gramàtica del món de la política superaria de molt les meves capacitats de negociació. Jo, bàsicament, sóc un home de gestió de mitjans, de producció de missatge. Tota l’estructura, tal com està organitzada, té una complexitat que no em veig amb cor d’afrontar.

Com haurien sigut aquella tele i aquella ràdio?

No gaire diferents perquè ja portàvem molts anys sent d’una determinada manera. M’estimo molt TV3 i Catalunya Ràdio i només en puc parlar amb gratitud, però si les analitzem amb sinceritat hem de dir que han tingut un creixement desproporcionat, ràpid i, segurament, la posada al dia i la previsió de l’època que s’acostava no es va anar fent. Però si em preguntes com hauria sigut un grup audiovisual que jo hagués promocionat des de zero, et puc dir que crec que hauria sigut guanyador. És la meva gran desil·lusió. No haver pogut, als 45 o 48 anys, liderar un grup privat de comunicació a Catalunya. Perquè crec que hauria fet un grup guanyador.

RAC1 ara és guanyadora.

Jo et parlo d’un grup, no d’una ràdio.

Pertany a un grup.

Parlo d’un grup fidel a Catalunya, a la llengua, al país, al territori, amb gent associada al compromís de la llengua i la cultura catalana, un grup petit, àgil, dinàmic, més ajustat a les necessitats del moment. Tu m’has dit que RAC1 ja forma part d’un grup, però és un grup que té més de 100 anys, consolidat, amb una identitat, una estructura i una manera de ser molt diferent del que jo m’hauria imaginat.

¿Entens que molta gent lamenti que no hagis fet més televisió?

La televisió d’aquest país ha de poder crear molts professionals cada any, no pot ser que enyorem un professional. El país ha de poder produir molt i molt bo, en tots els terrenys, si som una societat potent. No podem responsabilitzar un individu de ser esclau tota la vida de fer un programa de televisió. Cadascú fa el que vol a la vida.

Què ho fa, però, que hagis continuat fent futbol i no televisió?

Doncs que l’equació entre cost personal, esforç, pressions de complexitat, etc., que té la televisió és molt més alta que la del futbol. El futbol no deixa de ser relativament senzill, si tens organitzat un grup de treball: la meitat de les vegades treballes a la teva ciutat. Això té uns límits acotats. Resposta concreta: fer el futbol em permet treballar d’una manera menys angoixant.

Què faràs els pròxims 40 anys?

No sé què faré ni l’any que ve. Renovo cada any el contracte de la ràdio quan acabo la temporada i, per tant, si al juny ens posem d’acord, continuaré. Però pot ser que no, no ho sé. El que sé és que el futbol durarà un o dos anys més, o potser tres. Però no seran 5, ni 8, ni 10, perquè no vull que em vinguin a buscar a la cabina del Camp Nou i em portin directament al geriàtric. Encara tinc certa vitalitat i abans de jubilar-me m’agradaria fer alguna altra cosa que s’ajustés a les meves il·lusions dins la meva trajectòria professional. Hi incloc l’expressió escrita i escènica, alguna cosa que no sé quina podria ser. Però el que sí que tinc del tot segur és que intentaré retirar-me del futbol relativament aviat, sense arribar a la decrepitud del senyor que ja no s’aguanta.

Quim, moltes gràcies per haver vingut.

A vosaltres. I espero que la gent entengui que tot ha estat dit amb bona voluntat i amb ànim de no molestar ningú.