Jordi Llavina: “Escriure m’ha donat molts moments d’il·lusió, però encara més de solitud”

Mentre parla, deixa anar de tant en tant algun cultisme que potser estaria bé que ho deixés de ser, per allò de tenir una llengua més rica. S’estima llegir i escriure, i també parlar.

Com i quan li arriba la vocació literària?

Se’m va despertar el desig literari a catorze anys, potser tretze. No sóc gaire conscient de quins llibres llegia aleshores. Recordo les memòries del Neruda, Confieso que he vivido, o una novel·la del Moravia que es diu 1934. Però era molt poc ordenat, amb les lectures, i encara ho sóc. Anava llegint, senzillament. I sí que, més tard, l’any 1984 vaig descobrir Vinyoli. Ja feia un parell d’anys que llegia poesia, però Vinyoli em va fer reflexionar sobre el fet de llegir i tot el que s’aprofita llegint.

I el salt a escriure?

Quan anava a l’escola del poble, nacional, que se’n deia, hi va haver un concurs literari el premi del qual era una magnífica bicicleta de cros. I jo vaig voler fer el poema més poètic perquè aspirava a guanyar aquella bicicleta que els meus pares no podien pagar. Em va semblar que el tema més poètic devia ser el mar, i d’això vaig escriure. De més de cent treballs, van quedar dos finalistes. Però va guanyar un altre alumne, de nom Manolo Liria, amb el poema El vent i el romaní. Quan ho explico als meus alumnes, sempre els dic dues coses. Primer, escriu sobre un tema que estimis i coneguis. I, segon, no s’ha d’escriure per obtenir res a canvi, i menys encara res de material.

Però s’hi ha anat guanyant la vida.

Molts anys més tard, m’havia ajuntat, tenia un fill petit i era professor. I vaig veure una convocatòria el premi de la qual eren 90.000 pessetes. La meva companya i jo necessitàvem una assecadora, perquè el pis on vivíem era obac i la roba trigava a eixugar-se. Però a la lletra petita s’hi deia que, com que el premi era de Vilanova, calia fer poesia marinera. Vaig presentar un poema nou i aquí sí que vaig guanyar. Aleshores els dic als alumnes: si cal escriure sobre un tema que no us entusiasma, aprengueu la fórmula d’escriure.

I, més enllà de les migrades coses materials, què li ha donat escriure?

Ben bé no ho sé, què m’ha donat escriure, però sense fer-ho la vida no té sentit. Escriure m’ha donat molts moments d’il·lusió, però encara més de solitud, perquè és un ofici de tenebres i solitud. Ara bé, les coses es veuen d’una altra manera si un llegeix i si un escriu. I el pas del temps s’aprecia de manera diferent.

Hi ha un clixé romàntic dels poetes, però ¿com és un poeta del XXI?

Per a mi és com un poeta de qualsevol altre segle, com Ausiàs March, Villon, Roís de Corella... És algú que fa prendre consciència de la cosa més elemental, que és viure. I, en el cas dels poetes, hi ha un treball de llengua que és fonamental.

A les xarxes acostuma a esplaiar-se contra les barrabassades lingüístiques que detecta als mitjans.

No només als mitjans... Fa molts anys que sóc independentista. Ara, miro de dir què no m’agrada del procés. En aquest sentit, la llengua és fonamental i ha estat sempre clau en el sentiment catalanista. Però la manera com es fa servir a les xarxes socials, i no parlo dels missatges peremptoris o urgents, m’esgarrifa. M’horroritza com tractem la llengua a les xarxes socials.

A banda d’escriure, també ha apropat la literatura al públic, com a periodista i crític. Però ara en parla amb recança. Per què?

Vull seguir intentant fer algunes coses als mitjans, però malauradament no les puc fer a la ràdio, que és el mitjà que m’agrada. En ràdio vam fer un programa, que va durar cinc anys i mig, a Catalunya Cultura. De dilluns a divendres, fèiem tres hores diàries: poca broma. Vaig xalar com un vedell. Entenc que les coses canvien, però crec que a Catalunya Ràdio no s’ha apostat per la cultura. I continuo pensant que té sentit tenir un programa de llibres, per més que es digui que els llibres han d’estar disseminats per la graella. Em sembla una excusa barata perquè l’únic que aconsegueix qui posa en pràctica això és que al final no se’n parli.

Ara tornarà a fer de professor, divuit anys després.

Hi torno condicionat per la situació econòmica, aquesta és la veritat, però amb molta il·lusió. Em diuen: calça’t, que els alumnes d’ara no són com els de fa vint anys. Potser sóc idealista, però penso que hi ha molta feina a fer amb les humanitats, un camp desassistit i desvalgut.

Per quin vers d’algú altre renunciaria a la pròpia obra?

Espriu es va trobar la dona de Vinyoli i, amb aquella veueta tan prima, li va dir: “Donaria tota la meva obra per haver escrit un sol vers del seu marit”. En el meu cas, n’hi ha tants per triar... M’agrada molt el de Jordi de Sant Jordi que diu “Desert d’amics, de béns e de senyor”. O aquell d’E.E. Cummings “ kiss this pillow,dear where our heads lived and were ”, o sigui, “vull besar aquell coixí, estimada, on els nostres caps van viure i van ser”. O de Carner, que és l’escriptor català més important, n’hi ha a balquena. Com aquell que explica la reacció d’uns nens mirant joguines en un aparador: “Davant, els ulls encesos que vénen d’uns jardins: aquestes són joguines que hi juguen els destins”. O de Vinyoli, que amb una imatge et deixava clavat.