Jorge Vélez: “Si preocupa el medi ambient està bé invertir a l’Amazònia, però cal donar poder a qui hi viu”

Jorge Vélez és professor d’art i de teatre a la petita comunitat de San Luis, al districte de Loreto, a l’Amazònia peruana, on va arribar el 1979 per intentar que, a través de l’expressió, la població prengués consciència de la importància de decidir què volien fer del territori. Vélez ha vingut a Barcelona convidat per la Lliga dels Drets dels Pobles, una ONG amb seu a Sabadell que dóna suport a una lluita desigual entre els indígenes i el món globalitzat, que veu en la regió un gran supermercat de recursos.

Què té el teatre de transformador?

La meva primera feina va ser a la muntanya, on vaig aprendre que el teatre era una eina útil en els processos de transformació i consciència de la població andina i rural. L’art podia motivar, transformar i analitzar la realitat. Vaig començar a treballar amb les camperoles fent màscares i titelles, i a partir d’això vaig sentir que l’art tenia una dimensió diferent per a mi, que podia ser un facilitador de canvis.

I què volia canviar?

Al principi, l’expressió, que el poblador pogués explicar-se més enllà del discurs, dir què volia a través del cos. Les dones es posaven dins d’una titella i podien dir als marits com se sentien de malament o a la comunitat les dificultats que tenien.

Un personatge per ser un mateix?

Exacte. Ser un personatge per poder dir què sents i després adquirir la força per assumir-ho. A partir d’aquí, em van dir d’anar a la selva per fer una feina més pedagògica, però sempre per estimular la participació. Estic convençut que l’única possibilitat d’assumir un procés de canvi és que la ciutadania decideixi.

A què es va dedicar?

Al principi, vaig participar en un programa de salut i, a través de l’art, enteníem la salut des de la concepció amazònica i occidental.

Va sentir la crida de la selva?

Em va impressionar el verd de la natura, tan vital i forta. A la selva la natura creixia per tot arreu, sense ordre ni concert, i crec que això ens agrada als artistes.

¿Això fa que neixi una relació més estreta amb la natura?

La relació de la població amb la natura és estreta. No hi ha una separació de nosaltres i la naturalesa, de jo i els recursos. La natura i l’ésser humà són una unitat perquè no és possible separar-te’n. I si te n’oblides, un mosquit t’ho fa recordar.

La desforestació trenca el vincle?

Vivim moments d’atropellament i saquejos. No només per la desforestació. Patim l’explotació del petroli, la contaminació dels rius, la tala dels arbres, les carreteres... Aquesta ruptura genera que el poblador amazònic perdi la seva essència i la capacitat de decidir. Recentment hem tingut tres vessaments que han suposat uns 2.500 barrils de petroli abocats als rius. I ara les empreses donen feina a la gent perquè reculli el cru i en algunes zones fins i tot han agafat nens perquè amb gibrelletes recullin el petroli. Això implica exposició al petroli, problemes respiratoris, oculars... Però ho han de fer per la necessitat, empesos per l’agressió al medi ambient.

I com casa el teatre aquí?

La força del teatre ja s’ha convertit en una cerca permanent de la força que necessitem tenir, va més enllà de la tècnica. Ara ja treballem més en l’anàlisi i la reflexió, utilitzant tècniques de la imatge, el sociodrama. Utilitzem molt el vídeo i després veiem la història i la compartim. Des del més concret arribem a la capacitat d’anàlisi perquè entenguin la seva realitat i puguin prendre la decisió de transformar-la.

Hi veu alternativa?

Que els poders polítics siguin coherents amb els discursos. Si tinguessin una mirada diferent no es farien tantes polítiques de protecció mediambiental com es fan.

¿Està satisfet per l’acord contra el canvi climàtic?

L’únic que caldria és ser coherents.

De què estem parlant? ¿Del Protocol de Kyoto, del COP20, del COP21? El problema és la irresponsabilitat dels governs. La meva visita a Barcelona és per compartir la necessitat que des del Primer Món es comenci a mirar cap a l’Amazònia però no com un estrany. Penseu que al Primer Món ja teniu el mosquit que transmet el Zika i el dengue però encara no invertiu en vacunes.

El valor arbre encara cotitza poc?

L’Amazònia és el recurs natural més gran del món, tot i que, malgrat els grans acords internacionals i els fons que s’hi destinen, no s’hi dóna valor. Si la preocupació és el medi ambient, cal invertir en l’Amazònia i això no passa per regalar obres sinó per generar processos reals de participació i empoderament perquè és la població qui ha d’assumir la conservació del seu medi ambient. Allà el medi permet molts cops curar malalties. Què passarà si perdem totes les espècies amazòniques, si perdem l’ungla de gat, que és una alternativa per tractar infeccions, per exemple?

Què és ser amazònic?

És una manera d’entendre la vida. Un es fa amazònic pel contacte amb la natura, amb la població, amb la manera d’entendre la vida tan vital. No hi ha pobresa trista. I això no és un mite. Allà el trist sóc jo, m’entens?