José García Abad: "Hem pres consciència de l'Íbex com un nou partit polític"

Després de mig segle de carrera com a periodista econòmic i polític, José García Abad s’ha decidit per la temàtica del seu últim llibre “perquè encara no estava fet”. El malvado Ibex (Ediciones El Siglo) és fàcil d’etiquetar com un epitafi del conegut com a lobi de l’Íbex, el Consell Econòmic de Competitivitat (CEC). Un organisme impulsat per gegants com Telefónica o el Santander, ara a punt de dissoldre’s, però constituït com “una tercera cambra de la plutocràcia” i com una anomalia dins el lobisme internacional que en els últims anys va intentar influir directament en la política espanyola fins al punt que el mateix Partit Popular va rebutjar la seva intromissió. José García Abad desfà la xarxa que aquest lobi ha anat teixint els últims anys per influir en el poder polític: maletins, sopars, informes...

¿Ha intentat editar el llibre amb alguna gran editorial?

Ni ho he provat. És cert que la majoria dels meus llibres els he editat amb La Esfera de los Libros, que és d’El Mundo,però ja d’entrada sabia que era impossible fer-ho. Amb Planeta tampoc podia perquè també parlo de la família Lara, així que per acabar anant a una petita editorial ho faig jo mateix.

Per què publica ara aquest llibre?

Calia acabar amb el tabú que els grans magnats, ja no dic empresaris perquè no ho són, són intocables. Calia alliberar el món empresarial del tabú i superar el que en termes periodístics és una aberració.

Per què no es poden considerar empresaris?

Perquè no saben delegar i es perpetuen en el càrrec. No es tracta de tots els empresaris d’Espanya, però sí dels que van constituir el CEC, impulsat per César Alierta, expresident de Telefónica, i Emilio Botín, expresident del Banco Santander. No ens oblidem de Ignacio Sánchez Galán, d’Iberdrola, o Isidre Fainé. Pràcticament són vitalicis, com un poder absolut. No compten amb una figura habitual en la resta de països, el contrapès del conseller delegat.

En el llibre explica que el que va cridar-li l’atenció va ser que el CEC reunia banquers i empresaris sota un mateix paraigua.

És el més escandalós. Sembla un aspecte tècnic i estúpid però és molt important. Alguns membres crítics del CEC em van reconèixer que tenien interessos contradictoris, cosa que demostra que no es tracta d’un lobi convencional que defensa els interessos d’un sector sinó que el seu objectiu era directament influir políticament en una direcció concreta. Banca i empreses tenen interessos oposats, uns volen que els interessos pugin i els altres que baixin, uns diuen que el crèdit corre i els altres que no. No existeix cap organització similar en cap país desenvolupat perquè és antinatural. És un lobi d’obscurantisme, encobert, que, de fet, com explico al llibre, va encarregar informes sobre Podem abans de les seves primeres eleccions, en què temien que tinguessin més representació de la que finalment van tenir, o fins i tot sobre LaSexta. A més, van aconseguir carregar-se Pedro J. Ramírez i salvar el diari El País.

Però estan a punt de dissoldre’s. Per què ho han fet tan malament?

Per prepotència. Estan acostumats a manar molt sobre les seves empreses, tant que s’hi van eternitzar. Aquesta estructura de poder els va fer creure que eren intocables i que els polítics tremolarien davant un poder econòmic que concentrava un percentatge important del global del PIB espanyol. Al final van topar amb un govern de dretes que va acabar molest. Fonts del ministeri d’Economia se’n feien creus. Sobretot després d’emetre un informe amb recomanacions que asseguraven que l’atur passaria del 24% al 10% en quatre anys. Un altre membre crític de l’organització em va dir: “Són 15 mascles alfa que volen arreglar el món”. I al final van aconseguir tot el contrari del que un lobi busca: no generar pors i influir passant desapercebut. La gent ha acabat percebent l’Íbex com un nou partit polític.

Però sí que van aconseguir alguna cosa.

La reforma laboral. Un altre dels seus membres em va dir que la ministra d’Ocupació, Fátima Báñez, havia anat fins i tot més lluny del que ells reclamaven. Aquest és l’únic cas en què queda clar que una indicació del CEC es va dur a terme.

Però amb la dissolució del lobi de l’Íbex no s’acaba la pressió empresarial sobre el govern, oi?

En molts casos han acabat delegant perquè no tenien més remei, com César Alierta o Isidre Fainé, o perquè va morir un dels impulsors, Emilio Botín. I els seus successors ja se n’han desmarcat. El CEC es reunia cada més a Telefónica i Álvarez-Pallete, successor d’Alierta, ho va prohibir. Però ara tindrem el que és habitual a la resta de països, empreses i sectors que pressionen en funció dels seus interessos. Són empreses tan grans que en elles mateixes constitueixen un lobi, el que no era normal és que ho fessin tan descaradament. Telefónica era un organisme a part, més que una empresa, com el Barça, que és més que un club, fitxava expolítics de totes bandes per equilibrar la balança o rescatava la monarquia si calia, donant un lloc de treball fictici a Washington al gendre del rei.