Publicitat
Publicitat

José Pablo Polo: “Que uns sons siguin o no considerats música depèn de l’escolta”

Compositor i guitarrista Investigació Tot i que, com a compositor, José Pablo Polo es dedica a trencar conceptes i processos clàssics, explica la seva investigació d’una manera molt didàctica. De fet, una de les tasques en què posa més esforç és aconseguir acostar la creació actual al públic

És, des del 2012, director artístic de l’Encontre Internacional de Compositors -de música actual-, que organitza la Fundació ACA a Mallorca des de fa 36 anys entre els mesos d’octubre i desembre. José Pablo Polo (Madrid, 1984), compositor especialitzat en improvisació i també guitarrista, deixa empremta en l’Encontre -com a investigador que és de sons amb elements tradicionalment no musicals i espais no convencionals- de la seva manera d’entendre i afrontar la creació musical. Un dels objectius de l’Encontre és acostar la música actual a nous públics, promoure nous formats des de la hibridació de llenguatges i presentar uns monogràfics en què cada compositor exposa els diferents aspectes estètics i creatius de la seva obra.

Parla d’acostar les composicions actuals a públics diversos i, entre les seves obres, destaca Hidden , en què el clarinetista interpreta sense el clarinet. ¿No creu que a la creació musical actual encara se la sent llunyana?

Certament, hi ha hagut una bretxa molt gran entre la música actual i el públic. En general, la gent fa poc esforç per conèixer nous llenguatges, nous camins i, d’altra banda, a aquesta música innovadora li ha mancat un esforç de comunicació. Els compositors i els intèrprets hem de parlar de la nostra feina. A més, es va voler introduir la composició actual en espais tradicionals, quan un bar o un museu són més adequats per a la música actual que no el Liceu o una catedral. Hi ha hagut massa tabús en la música que no l’han acostada al públic. Aquests tabús s’han de trencar.

Els compositors treballeu cada vegada més amb nous instruments o amb elements que no se’ls considerava com a tals. ¿El públic també ha de trencar aquesta adscripció gairebé exclusiva a un llistat tradicional d’instruments musicals?

Tot instrument és un mitjà. Sense anar més lluny, quan fem servir la tecnologia per a la composició, ha de ser un mitjà, no un fi. La tecnologia, per exemple, el que fa és forçar-te a ser més responsable amb tu mateix, a fer-ne un ús més exigent. Hem de pensar que hi ha músics que troben la seva poètica en els nous mitjans, una poètica que mai no trobarien amb els instruments tradicionals.

Si feu música amb els sons del carrer, d’un camió que frena o d’una persona que respira, diria que per a això ja no es necessita una formació musical acadèmica...

No, no ho diria. Tot compositor i tot intèrpret ha de tenir una sòlida formació acadèmica. Llavors, quan ja la té, pot iniciar un procés de desaprenentatge per trencar les cadenes que t’imposa l’acadèmia. El bagatge que portes a sobre sempre et va sortint i et facilita que trobis solucions. Alhora, aquest desaprenentatge del que parlava és molt sa per al creador. Desaprendre és una altra manera d’aprendre.

Vostè fa investigació dels sons. Com treballa?

Per a la investigació crec que és molt necessari tenir un contacte molt directe amb els intèrprets. Per als que hem nascut consumint música a YouTube, els llenguatges estan associats els uns als altres, el que es veu amb el que s’escolta. La música és molt pròxima al teatre, a la dansa i a altres expressions artístiques. Com a filosofia, i en línies generals, diria que hem passat del do it yourself al do it together. Dos cervells pensen més que un i és important que l’intèrpret pensi amb tu l’obra; hi ha d’estar del tot implicat.

D’on li vénen les idees?

Les idees sorgeixen de les coses i de les situacions més inesperades. En el meu cas, sovint vénen del qüestionament de certs conceptes interpretatius clàssics. Em pregunto molt sobre l’absència i el límit de certes idees que la tradició té preestablertes. Ja que ha citat Hidden, em vaig preguntar què passaria si al clarinetista se li treu l’instrument i que faci el mateix que si el fes sonar. Ell està ensenyat per treure l’aire d’una manera determinada, de maneres diferents, sense el clarinet també pot fer música. També tinc obres per a saxofon en les quals l’instrument no es toca de la manera convencional sinó amb noves postures, i tot canvia.

Si de tot se’n pot fer música, què és la música per a vostè?

M’ho he plantejat moltes vegades i se’m fa difícil trobar una definició. Així i tot ho intentaré. Diria que la música és pertot i enlloc a la vegada. Que uns sons siguin considerats música o que no ho siguin no depèn dels sons en si, sinó de l’escolta, de l’experiència d’escoltar i de les sensacions que et transmet. En aquest sentit, sovint em demano si és encertat el procés tradicional de l’experiència musical que sempre ha anat del creador al públic. Per què no pot ser al revés?

Els plans d’estudis a Espanya han arraconat la música. Vostè que viu entre Suïssa i Madrid, ¿quines diferències hi percep?

A Espanya no només han arraconat la música, també la filosofia, l’art o les humanitats, i amb això es perden oportunitats de construir una societat crítica i democràtica. A Suïssa l’educació musical està recollida a la Constitució, cosa que no vol dir que hi hagi molts més músics professionals, sinó que gairebé tothom ho és com a aficionat.

Més continguts de