Publicitat
Publicitat

Josep Bohigas: "La dignitat no es mesura en metres quadrats"

Perfil M'explica que, quan era petit, llegint el qüestionari Proust que l'Espinàs va fer a prohoms de Catalunya, no va entendre la resposta que va donar el seu pare, l'Oriol Bohigas, sobre el seu color preferit: el roig, i no precisament per qüestions estètiques. Ara ell tria el verd per consciència. Li pregunto el seu lloc preferit i respon que el lloc més alt de cada ciutat per observar-la i entendre-la.

On passes l'estiu?

A l'apartament dels meus pares a Cadaqués i a casa els pares de la Marta a cala Ratjada, Mallorca. Els meus estius són de gorra total! No he tingut mai casa i no en tindré mai.

No et faràs mai una casa?

No en tinc cap necessitat. Té molt més sentit compartir-la. La idea de casa pròpia no m'ha acompanyat mai. Estic molt més entrenat ideològicament a compartir espais, a viure en edificis de comunitat. Es pot pensar que, com a arquitecte, el teu ideal és fer-te una casa, però el futur de la nostra feina no pot girar sobre aquesta idea.

L'any 90, amb el Francesc Pla i l'Iñaki Baquero, vas crear l'estudi BOPBAA. Si mires enrere...

És difícil fer balanç perquè mai hem tingut la capacitat, el temps o la voluntat de psicoanalitzar-nos. Ens sentim bastant com al principi, una mica desorientats. Treballem sempre sobre una base ideològica compartida que ens porta a seleccionar el que entenem més pertinent per al tipus de feina que fem a la societat. Això és el que ens uneix.

Es podia preveure l'actual crisi immobiliària?

I tant! El 2003 vam fer Barraca Barcelona, quan deien que no hi havia problemes d'habitatge. Nosaltres ho vam denunciar fent un programa de debat i participació al Raval. El 2005 ho vam ampliar amb l'APTM, els famosos 30 metres quadrats d'habitatge, enteníem que era el moment de replantejar les coses. Després es va armar la que es va armar, segurament perquè no es va acabar d'entendre el que estàvem proposant.

Ens expliques ara l'APTM?

Era un treball d'investigació, un exercici per explorar noves tipologies sobre què és un habitatge social per a les noves famílies: monoparentals, divorciats, immigrants. Volíem donar resposta a moltes situacions precàries d'emergència. Una obvietat que després, de la mà dels polítics, es va malinterpretar: "Voleu fer cases indignes!" La dignitat no es mesura en metres quadrats.

Com et vas sentir quan, finalment, El Molino va tornar a moure les seves aspes?

És un miracle! I sense ni un duro públic! Tot és mèrit de l'Elvira Vázquez, de la seva il·lusió, força i empenta. Han estat molts anys de feina però ha sigut emocionant. El Paral·lel és un lloc de concentració de teatres brutal: nou teatres en cinc-cents metres! Penso que el pla perfecte per al Paral·lel seria veure l'avinguda convertida en una gran fira, com la de Tàrrega, que vertebrés teatre de petit format, arriscat, no oficial. Parallel thinking!

També sou responsables del nou Museu Marítim.

Amb els AV62 estem fent totes les naus i hem canviat el funcionament de l'edifici, que, per cert, no és gòtic del tot. Una de les gràcies de la investigació és que hem descobert que té una part gòtica però que van inventar un sistema que es va reproduir fins al segle XVIII. És una espècie d'organisme que ha anat creixent sobre el sistema estructural dels arcs.

Com va el Museu Thyssen de Sant Feliu de Guíxols?

Empenyent. La seu es troba a les naus d'una antiga fàbrica de suro. Hi haurà la col·lecció catalana de la baronessa i l'espai de temporals, on podrem veure les produccions del Thyssen de Madrid, que són acollonants.

I la relació amb Tita Cervera?

Som molt fans d'ella, que quedi clar. És una tia potent, valenta amb les nostres idees arquitectòniques, amb la nostra proposta. Hem fet l'estratègia de fer el buit pel ple, deixant les antigues naus buides com un jardí, l'interior convertit en exterior i a l'inrevés. Ella ha estat la primera a defensar-la, tot i ser radical i difícil de digerir. Com diu el Francesc, amb molta gràcia, ja sabíem que no discutiríem pel color de les parets.

Algun projecte difícil?

Més que difícil, dur, però plantejat amb optimisme. Estem fent el túnel de beisbol de Sant Boi, el que es va ensorrar, i el nou camp de joc. És un projecte molt bonic que té una part de memorial.

Com veus Barcelona amb el canvi de govern?

Aquest nou ajuntament té reptes xulos. Si alguna cosa em fa il·lusió és veure rebrotar una discussió pública i estic segur que el nou equip d'Urbanisme plantejarà amb responsabilitat la continuïtat de les coses que s'han fet bé, i incorporarà unes discussions transversals sobre ecologia i rehabilitació que donaran peu a una revisió pública i transparent de com fem ciutat.

Més continguts de