Publicitat
Publicitat

Janet Jackson passeja grans èxits envasats al buit

El concert de Janet Jackson al Poble Espanyol va ser molt estrany. En primer lloc, perquè la petita dels Jackson semblava haver esborrat de la seva memòria la visita que va fer a Barcelona el 1995. "Aquesta és la primera vegada que toquem a Espanya", va dir convençuda davant d'un públic estupefacte. El temps acostuma a fer males passades i un sector del públic començava a dubtar de si mateix: havien vist realment Janet al Palau Sant Jordi o ho havien somiat? Estaven davant la mateixa Janet de setze anys enrere? Si no era així, quina de les dues tenia més possibilitats de ser un clon de la veritable germana de Michael?

Amb aquestes preguntes surant sobre un ambient pesat i xafogós, quatre gotes de pluja grosses sobre les galtes i uns quants llamps que acabaven d'emmarcar la nit, els assistents intentaven gaudir d'un recital basat en els 35 números 1 que Damita Jo ha aconseguit. El xou prometia intimitat i grans èxits, una fórmula a priori atractiva però que també plantejava un repte important: com acomodar les explosives i poderoses bases rítmiques que sustenten els temes de la Jackson en un format íntim?

La intimitat es reduïa a un aforament de 3.500 persones i un escenari més petit de l'habitual, però on s'encabien tots els elements d'un espectacle a gran escala (músics en directe, ballarins i pantalla). El tema dels números 1 es resolia amb una sèrie de popurris que enllaçaven fins a tres o quatre cançons seguides, amb la qual cosa quedava una sensació agredolça de xou envasat al buit, preparat per servir en qualsevol lloc i en qualsevol moment. Una vintena d'èxits que els fans van empassar-se a tota velocitat.

Els interludis també van ser estranys. Primer ens va mostrar, en vídeo, diverses facetes de Jackson com a actriu i, després, un àlbum de fotos promocionals de diversos moments de la seva carrera. Semblava com si la cantant busqués reivindicar-se al marge de l'ombra del seu germà i, fins al final del concert, quan van aparèixer junts en el vídeo de Scream i en fotos d'infantesa, el fantasma de Michael només va fer-se present en la sorprenent similitud física i en la manera de cantar de Janet. Pel que fa al ball, la comparació resulta inevitable: Janet no té la gràcia de Michael.

Fetes totes les objeccions possibles, només queda reivindicar l'innegable valor de les cançons. De música comercial també n'hi ha de bona i temes com Control i Rhythm Nation ho són. Les bases gairebé industrials en primer pla, els baixos musculosos i les capes de sintetitzadors superposades són l'argamassa d'una arquitectura compositiva ben travada, mentre que certa complexitat en les estructures evita l'avorriment. Llàstima que tot semblés tan automatitzat, fins i tot el bis, un Together again celebrat per un públic se n'anava a casa d'aquella manera. Se'n recordarà, ella de tot això?

Més continguts de