El 19 de desembre es va complir el centenari del naixement de Jean Genet, poeta i màrtir per a Jean-Paul Sartre i un dels autors singulars i cabdals del segle XX. La seva vida va ser una gran obra literària i, ell, el protagonista d'una narració farcida de situacions límit, carrers sense sortida, amistats perilloses, enemics acèrrims. Els materials de la seva obra van ser els d'una autobiografia falsejada (Diari d'un lladre), experiències personals (Estricta vigilància) i les acerades crítiques a la societat benpensant, sorgides de l'imaginari d'un home lliure dominat pel pragmatisme més radical. No tinc, robo. On hi ha un salari assegurat, a l'exèrcit? M'hi allisto. Si em canso, fujo. Si m'enamoro, m'hi lliuro. Una fugida constant. O una elecció.
L'efemèride no ha tingut ressonància al nostre petit país. A Madrid, en canvi, s'han fet al llarg de l'any dues produccions. Una, al Matadero del Teatre Español i amb direcció d'Ángel Facio, d' El balcó, i l'altra és Els negres , text fins ara inèdit aquí i que ha aixecat el veterà Miguel Narros amb un repartiment enterament negre.
Per descomptat que no hi ha obligació de commemorar les dates significatives, però hi ha casos, i el de Genet és un d'ells, en els quals la commemoració pot ser un motiu per rescatar l'obra de qui no és precisament un habitual dels escenaris. La gent del teatre segur que recorda la versió de l'argentí Víctor Garcia de Les criades amb la companyia de Núria Espert i la no menys exitosa Flowers de Lindsay Kemp basada en Nostra senyora de les Flors . Estrenat en el seu moment per icones del teatre francès com Roger Blin, Louis Jouvet o Peter Brook, a aquest fill de la borderia que jeu enterrat en una sòbria tomba al cementiri cristià de Larraix no li hauria agradat cap tipus de celebració. Odiava França més que ningú. Ja ha fet cent anys.
