I Jesús és nat a... Corbera de Llobregat
Corbera De LlobregatArriba sant Josep. Aviat serà pare. Nerviós? No, no. I com va la fusteria? “Sóc pèrit”, riu. Víctor Marco fa cinc anys que fa de sant Josep. Al setembre ja es deixa la barba. “La meva dona diu que sembla que tingui cinquanta anys”, riu. Això l’hi diu la real. Perquè, com va la relació amb la Verge Maria? “Molt bé, molt bé”, riu. Anem a preguntar-l’hi. Ep! Ja ha sortit! La Verge du Jesús nino als braços. Es porta bé? “Sí, no plora mai”, diu la Marta Gabarró. També fa cinc anys que fa de mare de Jesús.
Des dels sis anys aquesta analista de dades d’un supermercat online actua al Pessebre Vivent de Corbera de Llobregat. Hi ha pressa. Cap a Betlem. “Tinc tres sessions, és a dir, tres parts”, diu la Verge-Marta. Falten gairebé dues hores per al naixement de Jesús. Més de setanta persones ja fan cua per veure-ho. Aquest és el primer pessebre vivent de Catalunya. Des del 1962. 2.150 representacions. 13 escenes. 700 metres de recorregut. 250 actors. I alguna cosa a l’aire.
Alguna cosa al baf zigzaguejant d’aquests avis que van dur els seus fills que són pares que avui duen els seus fills. Hi ha un fred de Nadal concentrat aquí. Un fred que fileteja la pell a la Penya del Corb. Aquesta pàtria abrigada de molsa. De pastorets folrats de llana. De torrades clenxades al foc a terra. D’ovelles endrapant tot el que troben... I quan s’obren les portes les set-centes persones per sessió obren els ulls de dia de Reis. Tothom es torna criatura. Fumeja la cassola a “Cal Josep de l’Aigua”.
La mare remena eternitat. La filla s’emmiralla al plat. L’avi dialoga amb un porró. Silenci. Quietud. Oceans de temps. I els visitants nens espien entremaliats. “Bon profit!”, diu un jubilat rient. “Gràcies!”, contesta la mare sense deixar de remenar. El fum de casa surt. I es troba amb el fum de les fogueres de pastors. I es dóna la mà amb el d’una olla. I el fum pentina un vedell.
I fa estossegar el bec d’unes gallines. I arriba esgotat al safareig. Dones rentant la roba blanca, virginal. Perquè ja arriba el moment. I tothom va callant. Silenci amb fos a negre. Una llumeta. Josep i Maria arriben a l’establia. I neix. I l’Àngel es menja la nit a mossades de llum. I ecos de pastors s’estavellen pel laberint de roques: “Ha nascut el fill de Déu!” I només es sent soroll de sabates fent espetegar pedretes com bombolles.
I nens, pares i avis es cusen la boca amb fil de silenci. I a les fesomies intergeneracionals tothom sembla recordar el mateix. I baixen pastors i pastorets. I ovelles, rucs, gossos. I molts regals. I des de dalt de la muntanya apareixen els Reis (ep!, no baixen fins al dia 5!). Llunyans com un miratge. Però els nens obren les boques per omplir de ratlles la carta. “Que jo em porto bé”, diu un, fluixet. I tothom espera alguna cosa a la cara.
La pàtria llunyana de la infantesa
Els visitants continuen fent camí. Entre pastors i casetes. Entre mercats i cabres al supermercat de la natura. Entre fums que pugen les escales de la nit i nens que neixen i es fan grans. Entre aquest Pessebre que construeix cada any tot un poble com un miracle de dies. I enmig ells. Els visitants que semblen venir a veure’s a si mateixos. Com si s’emmirallessin en la pàtria llunyana de la infantesa.
