Publicitat
Publicitat

L'escriptor reflexiona sobre la influència de la cultura nord-americana en els europeus

Joan Garí reviu el seu particular viatge a Amèrica

"Venint d'un país rural com el meu, la Ciutat resplendia com Eldorado en la imaginació de tots els pàries de la terra. Era el contrari absolut de la meua catàstrofe mediterrània, l'apoteosi del Nord construït maó a maó contra qualsevol altra meravella mundial". Aquest és l'efecte que li va fer Nova York a Joan Garí (Borriana, 1965) quan tot just havia complert els 25 anys i que ara reviu a Història d'Amèrica (A Contra Vent), una reflexió personal sobre un viatge que va fer als Estats Units l'any 1990 i que ara, de forma retrospectiva, aprofita per construir un assaig sobre la memòria, el pas del temps i la influència de la cultura nord-americana en els europeus.

"L'excusa per fer el llibre me la va donar una foto que vaig fer (que il·lustra la contraportada del llibre) i que em serveix per articular un relat que unifica totes les vivències", explica. Així, un personatge anònim, un negre adormit en una mena de gran test al costat d'un carrer atapeït de cotxes i autobusos, es transfigura en un Jesús postmodern que guia l'autor pels viaranys de l' american way of life . Aquest és un dels pocs personatge de ficció que l'autor es permet introduir en un llibre que navega entre el retrat generacional -amb incursions en la literatura i la música- i l'assaig antropològic.

Teoria dels 20 anys

I per què ara? Garí desgrana una interessant teoria sobre la parcel·lació del temps en períodes de 20 anys: "Quan tens 20 o 25 anys és quan et col·loques en el món i comences a tenir un cert autocontrol. 20 anys després ja no ets jove, ets adult, quan passen 20 anys més ja ets vell, i amb 20 més ja has de començar a pensar en acomiadar-te". Dues dècades després, doncs, d'aquella estada de tres mesos en un campament del YMCA (Young Men's Christian Association) als boscos de New Hampshire com a monitor i d'algunes escapades a Nova York, Garí troba que ja té prou perspectiva per afrontar què va significar aquell viatge, com el va canviar. L'empremta visible i la que no ho és tant. Perquè el Garí que hi va anar no és el mateix que el que en va tornar.

Per l'escriptor valencià, Nova York s'ha de visitar almenys una vegada a la vida, i recorda els precedents de Pla, Dalí, Lorca o Bernhard, que van reconèixer i escriure sobre l'impacte i la fascinació que exerceix Manhattan. L'altre punt de referència és el campament del YMCA, situat en un d'aquells paratges naturals espectaculars i grandiloqüents de l'Amèrica dels primers colons. L'amo del camp, explica al llibre, "tenia una avioneta amb què recorria Nova Anglaterra i festejava els roures del Canadà". I continua: "Va voler saber si al meu país també hi havia boscos així. Vaig ser sincerament brutal: al meu país -vaig dir- els rius estan secs i el desert senyoreja ja algunes valls dissortades".

La convivència al camp es converteix en un veritable experiment psicosocial, un microcosmos en què es barrejaven llengües, cultures i races sota el lideratge benintencionat d'una colla de liberals nord-americans que "se sorprenien en comprovar que la seva cultura local era la cultura global, la de tot el món".

El jove Garí hi arriba fascinat pel cine dels anys 50 (Kazan és el seu favorit), el mite de Marilyn Monroe i per la música popular americana, d'Elvis a Bob Dylan. "Allà, però, vaig conèixer, la cultura americana real, la que ve de Thoreau i el Walden , el contacte amb la natura, amb boscos enormes, i una de les activitats del camp consistia a perdre's, cosa que no era gaire difícil". Per l'autor, Amèrica és un país "adolescent" i això porta els americans a voler viure molt ràpid, idolatren la velocitat i actuen de forma impulsiva. "Per això ataquen l'Afganistan sense pensar en les conseqüències, com els adolescents".

Per contra, la vella Europa germanòfila és envejada per l'autor: "Jo hauria volgut formar part d'una d'aquestes famílies centreuropees, un bressol de jueus poliglots en què l'aliment essencial hauria estat la cultura i en què Goethe ocuparia, en el cor dels infants que volen volar, el lloc reservat a Peter Pan. No és el cas, però. Som servidors de la pàtria de la terra, foscos vassalls potser descendents d'aquells colons jaumins que van aprendre dels àrabs a conduir l'aigua per les sèquies, i que tenen el fang incrustat sota les ungles i en un plec tou de l'ànima".

En el fons, Història d'Amèrica és la falsa novel·la d'un viatge iniciàtic, d'experiències vitals transformadores, que es llegeix amb impaciència i gust perquè hi ha un cert grau d'identificació amb l'autor. El joc de les imatges iconogràfiques, Marilyn a la portada i la seva foto de la contraportada, actuen com un joc de miralls. El temps tot ho canvia, i reflexionar sobre el passat és una manera de viatjar a través de la nostra memòria. L'autor ho explica així: "Tot pren forma a través de dues fotografies. I la novel·la possible es converteix en la novel·la impossible: aquest llibre".

Més continguts de