Publicitat
Publicitat

Joan Margarit : "L'Estadi va costar sis vegades menys que el seu veí, el Palau Sant Jordi"

Equilibri "L'Estadi va ser una de les últimes batalles guanyades en la guerra perduda contra les grans edificacions amb què els polítics han volgut satisfer els seus egos" Pressió "Hi ha situacions en què els arquitectes ens hem d'arriscar"

"Games aren't the Real Game: renewing the city is ", va escriure Alan Riding a The New York Times . Sí, ho va dir la premsa estrangera moltes vegades i era ben cert: els Jocs Olímpics de Barcelona van ser un pretext -una oportunitat, si voleu- per transformar la ciutat, per contribuir decisivament a resoldre el dramàtic dèficit d'infraestructures que patia. Per això, abans que ho fossin els atletes, a Barcelona els protagonistes van ser els arquitectes, els paletes, les grues, les bigues, el formigó i l'acer. Un dels primers arquitectes que va treballar per als Jocs va ser Joan Margarit, el qual, amb el seu soci Carles Buxadé -i formant equip amb Federico Correa, Alfonso Milà i l'italià Vittorio Gregotti-, va projectar la renovació de l'Estadi Olímpic. L'equip dels quatre arquitectes catalans va ser el guanyador, l'any 1984, del concurs internacional d'avantprojectes per a l'Anella Olímpica de Montjuïc, que acolliria les principals instal·lacions esportives dels Jocs.

El vell Estadi, projectat per Pere Domènech Roura -fill de Domènech i Montaner- i inaugurat el 1929, estava força malmès. Amb la seva renovació calia assegurar que aquella instal·lació infrautilitzada fos útil per a diversos esdeveniments després d'acollir els Jocs Olímpics. "Algunes veus, sobretot del Comitè Olímpic Internacional, pressionaven perquè arribés fins als 70.000 espectadors. Nosaltres vam pensar que era massa, que després no s'hi farien actes tan massius. Vam proposar fer-hi 55.000 seients", explica Margarit. "En aquell moment l'Estadi tenia només uns 15.000 seients i les pistes d'atletisme eren de 600 metres de longitud, però el reglament havia canviat i exigia unes pistes de només 400 metres. Això ens va permetre buidar el ventre de l'Estadi i continuar les grades fins arribar a situar les noves pistes dotze metres més avall que les antigues i guanyar els seients necessaris; així les façanes les vam conservar", recorda Margarit. "Vam tenir molt en compte no malgastar el diner públic. L'Estadi va ser una de les últimes batalles guanyades en la guerra perduda contra les grans edificacions amb què els polítics han volgut satisfer, en molts casos, els seus egos", diu Margarit. I afegeix que "l'Estadi va costar sis vegades menys que el seu veí, el Palau Sant Jordi".

Són una autèntica excepció les grans obres que s'enllesteixen d'acord amb el calendari previst. Les de l'Estadi havien de formar part d'aquesta excepció i no podien retardar-se ni un sol dia: el 8 de setembre del 1989 havia d'acollir l'obertura dels campionats del món d'atletisme. Aquell dia la coberta encara no havia estat impermeabilitzada. I va caure el diluvi universal, concentrat a Montjuïc -"A la plaça d'Espanya no va ploure ni la meitat!", recorda. "Hi ha situacions en què els arquitectes ens hem d'arriscar en el cas de l'Estadi vam decidir acceptar que quedaria per fer el segellat de les juntes de la coberta per poder enllestir altres coses més bàsiques".

Actualment, Joan Margarit, ja jubilat de l'arquitectura, continua construint amb la paraula. En aquella intensa dècada del 1980 va escriure Balada de Montjuïc : "He arribat a l'alba per no trobar ningú. / Hi ha encara llums encesos als dipòsits de gas / i a les grues del port".

Podeu llegir el poema tot sencer a la web del diari: www.ara.cat.

Més continguts de