HABITATGE
Societat 28/11/2016

Josep Maria Montaner: “Barcelona té prou sòl públic per fer 20.000 pisos”

Entrevista al regidor d'Habitatge de l'Ajuntament de Barcelona

Catalina Serra / Selena Soro
4 min
Josep Maria Montaner: “Barcelona  té prou sòl  públic per fer 20.000 pisos”

BarcelonaJosep Maria Montaner (Barcelona, 1954) és doctor en arquitectura i autor d’una quarantena de llibres d’història i crítica arquitectònica. Des del 2015, encapçala per BComú la regidoria d’Habitatge de l’Ajuntament de Barcelona, que depèn de l’àrea de Drets Socials tot i que manté estrets lligams amb Urbanisme. El dret a l’habitatge és l’eix central del programa municipal dels comuns i ara aquestes polítiques s’han plasmat en el Pla pel Dret a l’Habitatge 2016-2025, que voldrien poder aprovar el gener de l’any vinent.

Josep Maria Montaner: “Barcelona té prou sòl públic per fer 20.000 pisos”

Quin és l’objectiu del pla?

És evident que tenim un problema greu d’emergència habitacional i per poder-hi fer front hem de moure tots els dispositius possibles, des de la construcció d’habitatges nous fins a l’adquisició de ja fets per rehabilitar-los o la detecció de pisos buits per mirar de posar-los en lloguer. L’objectiu que ens marquem és el que marca la llei d’habitatge del 2007. Aquesta llei preveia que, per tenir un parc d’habitatges assequibles, equiparable als estàndards europeus, a Catalunya hi hauria d’haver un 15% d’habitatges assequibles (uns 400.000 pisos); i el mateix percentatge a Barcelona, cosa que suposa uns 100.000 pisos. Aquest és un pla a deu anys vista, amb un objectiu que no s’havia encarat mai amb aquesta ambició. En definitiva, es tracta de poder contrarestar el mercat de manera que el dret a l’habitatge sigui real per als sectors més populars i amb més dificultats de la població.

Ara estem en un 1,6% d’habitatge assequible. ¿És factible arribar a un 15% amb aquestes mesures?

Quantitativament és possible perquè parlem d’habitatge assequible, no vol dir que tot sigui de propietat municipal. Avui dia tenim 11.000 pisos assequibles, 6.500 dels quals són directament del Patronat Municipal de l’Habitatge -el lloguer mitjà és de 202 euros al mes- i els altres són de l’Incasòl, La Caixa, el tercer sector... A més, hi ha ajuts al lloguer que cobreixen les necessitats de 9.000 habitatges i que també comptem. Així, ara podem dir que tenim uns 20.000 pisos, és a dir, un 3%, que es poden considerar assequibles perquè estan per sota del preu del mercat. L’objectiu és multiplicar aquesta xifra per cinc.

La prioritat és construir?

En els primer cinc anys construirem 4.000 habitatges, i en els següents cinc, seran 5.500 més. Això de manera directa, però també explorem vies mixtes público-privades que permetin construir amb un ànim de lucre limitat perquè l’habitatge sigui assequible. És un sistema, a través de les housing associations, que funciona molt a Europa.

Després del boom immobiliari, val la pena construir més?

Si volem incrementar el parc d’habitatge públic s’ha de construir més. Hi ha sòl per fer-ho. Hi ha zones com la Marina del Prat Vermell, la Sagrera o Sant Andreu, amb molt de potencial, àrees on ja hi ha sòl urbanitzat i qualificat per a l’habitatge protegit. De fet, Barcelona té sòl urbanitzable i qualificat per poder fer 20.000 pisos. I també hem de preparar més espais. Hi ha llocs on la ciutat encara s’ha de completar.

I el mite que Barcelona no té sòl?

No és cert. Té uns límits, però encara hi ha sòl. És una ciutat bastant consolidada, però queda bastant per construir, i el que es faci ara s’ha de fer amb molt de compte.

Si hi ha una emergència, i sòl, ¿no es pot construir més ràpid?

Construir no requereix tant de temps, però els habitatges que fa el Patronat de l’Habitatge són lents perquè han de passar molts tràmits, i s’han de fer l’un darrere l’altre. El concurs, les al·legacions, la licitació, la construcció... Si tot va bé, són com a mínim quatre anys, però malauradament sempre es triga més, entre cinc i sis. I quan està acabat, encara s’ha d’esperar a l’urbanització i als subministraments. A partir d’aquí, des que l’edifici està acabat fins que una família hi pot entrar, encara pot passar un any. Ara estem acabant obres que van començar durant el mandat de Jordi Hereu. A França, sembla que han aconseguit escurçar els terminis fent que les fases se solapin, però aquí la llei no ho permet. Per això és interessant parlar amb associacions d’habitatge público-privat, perquè una promotora privada pot fer habitatges en dos anys, i els tràmits són més ràpids que per a l’administració. En aquest sentit, per impulsar la producció i la gestió de l’habitatge està prevista la creació d’una associació d’habitatge assequible, participada amb capital públic i també privat, però que garanteixi un lideratge públic. Si posem la màquina a ple rendiment podem fer uns 1.000 habitatges a l’any, o una mica més.

Aquesta associació serviria també per posar topalls al lloguer?

Els topalls al lloguer els podríem posar si tinguéssim aquest 15% de parc social. Les mesures contra els pisos buits van en aquest sentit. N’hauríem d’aconseguir uns 100.000, i les estadístiques ens diuen que a Barcelona hi ha entre 31.202 i 88.259 pisos buits. Segurament no seran tants ni tan pocs, però per això estem elaborant un cens i bonificant amb 1.500 euros els particulars que posin el seu pis a la borsa de lloguer. En menys d’un mes ja n’hem aconseguit cent, i potser podem arribar a 1.000 o 2.500.

A banda de construir, rehabilitar i incorporar pisos buits, tenen la intenció de comprar-ne?

Això ho estem fent. Dels 2.500 pisos que els bancs han hagut de declarar a la Generalitat per la llei 1/2015 de tempteig i retracta, n’hem aconseguit 550: 250 per cessió, i la resta, per tempteig o directament compra. Comprar pisos i solars també té un límit, tenim un pressupost. El que no farà l’Ajuntament és vendre sòl com s’havia fet temps enrere. Al contrari. Abans vendre sòl públic era una tradició. Barcelona va ser pionera a vendre sòl públic per eixugar el deute que havien generat els Jocs Olímpics. El deute ara és baix, i el que hem de fer és justament el contrari, comprar edificis, solars, habitatges... El que ha de fer l’Ajuntament és enriquir el seu patrimoni públic, i no vendre’l. És hora que Barcelona reclami el seu espai enfront dels interessos privats, i aquesta és una força que l’Ajuntament havia anat perdent.

¿S’ha reactivat el mercat de l’habitatge també al sector privat?

D’habitatge, d’oficines... Corre la veu entre els inversors que és moment d’invertir a Barcelona. En habitatge de classe mitjana, en albergs i en hotels, si troben lloc per fer-ho. La ciutat estava adormida i s’està activant.

stats