La setmana passada, Arantxa Sánchez Vicario culpava la seva família de la mala gestió dels diners que va guanyar durant la seva carrera. Segons l'extenista, el seu patrimoni de gairebé 45 milions d'euros ha quedat gairebé en res. "Estic endeutada amb Hisenda i les meves propietats són molt inferiors a les que té, per exemple, el meu germà Javier, que al llarg de la seva carrera professional ha guanyat molt menys que jo", lamenta en l'autobiografia que va publicar dimarts.
L'enfrontament entre el clan dels Sánchez Vicario posa sobre la taula un dels problemes que han d'afrontar les famílies amb nens que es dediquen a l'esport d'elit. L'èxit, molt lligat a la competitivitat i la pressió, pot anar acompanyat de cobdícia i mala gestió econòmica. Això si s'arriba a l'èxit. Ferran Martínez, exjugador de bàsquet i ara assessor financer d'esportistes, afirma que els pares cada cop s'hi adrecen més per gestionar els ingressos dels fills: "És un fet molt positiu, ja que no era estrany veure casos en què, amb el primer contracte, els pares deien al fill que deixés els estudis i es centressin en l'esport. Un gran error, ja que pot haver-hi lesions, no complir les expectatives..." "Amb el contracte es compraven un cotxe i una casa i es quedaven a zero abans de començar", apunta Martínez.
Continuar estudiant, aposta clau
A banda de la gestió dels diners, l'equilibri entre diverses activitats és clau: els joves han de tenir tres punts de suport diferents -l'esport, els estudis i les relacions socials (amics, família o parella)-, explica Pep Marí, cap de psicologia del Centre d'Alt Rendiment (CAR) de Sant Cugat del Vallès. Aquest és l'enfocament que es potencia en aquest centre, on aquesta temporada hi estudien 365 esportistes, 178 dels quals hi viuen cinc dies a la setmana i molts dels quals estudien a l'institut que inclouen les instal·lacions. Segons Marí, concentrar tots els esforços en l'esport és "molt poc sa psicològicament i molt inestable", i tenir només un altre punt de suport també ho és, ja que si falla un dels dos pilars tota l'autoeastima dependrà de l'altre. "L'estructura òptima per aconseguir l'alt rendiment en una activitat són tres eixos: un, l'activitat en què vols aconseguir el rendiment, en aquest cas, l'esport; l'altre, els estudis -per no jugar-s'ho tot a una sola carta, tenir una altra font d'autoestima i llaurar-se un futur-, i la tercera el que es vulgui", considera. "Tres és perfecte, perquè hi ha un bon equilibri entre estabilitat i dedicació", afegeix.
El psicòleg també remarca que "moltes federacions posen com a condició per renovar beques -a banda d'aconseguir els objectius esportius- els resultats acadèmics". Això, a més de formar els joves, ajuda a gestionar més bé els fracassos o lesions. Júlia López, de 14 anys i jugadora de tenis taula, ho té clar: "Ser aquí és una preparació per triomfar, però també cal ser realista i saber que molt pocs hi arriben, que potser no hi arribaràs tot i el sacrifici. Però almenys ho hauràs intentat".
Sacrificis i compensacions
Els "sacrificis" són evidents, tant per als joves com per als familiars. López fa dos anys que és al CAR, l'últim dels quals vivint-hi cinc dies a la setmana. Va començar a fer tenis taula als 7 anys, com la seva germana gran, que també viu al centre. Segons ella, cal sacrificar moltes hores amb els amics: "L'esport et treu molt temps de fer el que t'agrada, sobretot els caps de setmana, que no pots anar amb les amigues perquè has d'anar a competir", explica. Una experiència similar és la de Cristina Masfret, de 13 anys, que en fa dos que és al CAR per fer trampolí, una modalitat de gimnàstica -de petita va començar amb la gimnàstica artística-. En el seu cas, dorm cada dia a casa, a Manresa. "Els meus amics de fora del CAR no entenen que hagi d'anar a entrenar-me quan podria estar de compres, per exemple. Però jo ho tinc clar: és el que m'agrada. I quan veus que et surten els exercicis, penses que val la pena tot l'esforç", afirma. Fa poques setmanes, Masfret, campiona d'Espanya, va participar en els mundials de gimnàstica. "En el moment de competir -diu-, em poso molt nerviosa, però m'han ajudat molt a centrar-me i a pensar en altres coses", confessa. López explica: "En ser al CAR defenso una posició i em pressiono molt a mi mateixa".
Famílies i entrenadors, el suport
El paper de les famílies és clau en el suport psicològic als joves, segons els experts, per evitar problemes derivats de l'estrès de l'alta competició. De vegades, els pares projecten les seves pròpies aspiracions en els fills, cosa que pot ser molt perjudicial. Segons Marí, aquesta situació es dóna poques vegades i depèn sobretot de si l'esport pot generar molts ingressos econòmics i del nivell cultural.
En aquest sentit, també és clau el paper dels entrenadors. Hubert Hustache, entrenador de la Júlia López i director tècnic de la Federació Catalana de Tennis Taula, afirma que el seu paper és, també, d'"educadors". Alhora, opina: "La feina amb joves és molt gratificant. Un professional mira pel seu compte i l'entrenador hi és de manera puntual; aquí es tracta de la formació d'una persona, i l'afecte és molt més important".
