Publicitat
Publicitat

ENTREVISTA A: JUAN ECHANOVE

"El repte és commoure"

Perfil: Retrobar-se amb ell és balsàmic. Els seus 33 anys de professió l'han convertit en una brúixola que sempre indica el nord. Juan Echanove (Madrid, 1961) parla amb tendresa i fermesa i de tant en tant deixa anar un "tio", perquè la saviesa i la proximitat no són incompatibles. Ara el podem veure al Romea fent Desaparecer , un espectacle que acaba cada nit amb la platea dreta.

Bar del Romea, un diumenge a les quatre de la tarda, dues hores abans que comenci l'espectacle. Echanove és d'aquells que necessiten respirar l'aire del teatre una bona estona abans de començar. No segueix cap ritual estrafolari, només vol ser-hi. Me'l miro, a l'altra banda de la taula, amb la seva bonhomia i els seus ulls de bona persona, i em pregunto com pot ser la mateixa persona que ahir, sense cap mena d'artifici, tremolava de por i moria dalt d'un escenari.

Com estàs?

Més bé que mai.

Ho dius per dir.

No, no. Tinc 50 anys acabats de fer, una edat en què un troba una placidesa tremenda en les coses i tot el que t'envolta es relativitza.

Quin és el motor de la teva vida?

El meu fill és el motor que posa en marxa el meu cos quan em llevo al matí. I després n'hi ha un altre, d'una gran capacitat de velocitat, que és el fet de ser actor, que és el que sempre ha donat sentit a la meva vida.

Tant la defineix?

Per a mi ser actor no és una professió casual, mai no ho ha estat: és una necessitat vital, una necessitat de bolcar les coses que sento i que em passen per dins, aplicar-les a uns personatges i posar-les davant dels espectadors. I sempre intentant donar no només el millor de mi mateix, sinó tot, el meu jo, als espectadors. Si no es produís aquesta entrega em convertiria en un actor sobreregat, com les plantes que regues massa, que s'acaben podrint de les arrels.

Existeix un mètode Echanove?

El fet d'interpretar em marca una actitud observadora, crítica, sóc un gran magatzem d'imatges i de sentiments i emocions compartides amb persones i en solitari. Tot aquest estrany disc dur conviu amb mi i quan l'haig d'aplicar a un personatge ho faig amb cura, delicadesa i precisió, perquè el personatge sigui tan creïble com sigui possible.

I per què el teatre?

Des dels 7 anys. A l'escola els més grans feien una sarsuela en playback i necessitaven un nen. Per a mi el germen de ser actor té a veure amb el soroll que fa un teló quan s'aixeca i tu ets a dins. Allà és on tu decideixes si vols ser espectador o si vols ser actor, no es pot ser les dues coses alhora, especialment de l'espectacle que un fa. El preu que haig de pagar per fer Desaparecer és que mai el veuré. Mai no veig vídeos.

Per què?

Perquè és com mirar una d'aquelles cartes de restaurant japonès amb fotos del sushi. No té res a veure. M'hi nego.

Quin és el repte de Desaparecer ?

Arribar a ser el dimoni de la perversitat, arribar al punt de l'ànima humana que tots tenim, a aquella dèbil franja que separa el bé del mal. I durant una hora i quart, passar-me a l'altra banda. I saber el camí de tornada, esclar, perquè quan s'acabi la funció no em quedi perdut al bosc. El repte és commoure, acabar amb la platea dreta, que la gent surti plorant del teatre.

Tant costa deixar el personatge i que torni l'actor?

En aquesta, no tant, perquè quan acabo el primer que faig és abraçar la meva companya i dir-li: "Visca la mare que et va parir. Ets el millor que hi ha al món", i ja he trobat el camí de tornada. Ella em torna a la vida, però haig de confessar que uns instants abans, sóc mort.

Maika Makovski és el far.

Maika és el millor que m'ha passat a la vida. Mai m'he entès tan bé amb una persona amb qui no creuo ni una sola mirada a l'escenari.

En aquesta obra la gent, invariablement, acaba dreta, aplaudint. Però això no sempre passa.

Sí, de vegades fas coses en què el públic no entra, però tant se val. Jo sé que treballo per al públic, però no m'ho puc plantejar així, no estaria pendent del personatge, estaria pendent de mi. El públic no rebria de mi el que rep si jo estigués pensant si creuen que el que faig està bé, regular o malament. Arriba un moment en què quan ets dalt de l'escenari has de sortir a morir. La vida de Juan Echanove no val res en un escenari, només val la interpretació. El que ha d'impressionar el públic no és l'actor, és el teatre: el teatre impressiona. Sempre que intentem fer un teatre que commogui l'espectador, el teatre sobreviurà. Si el fem de cara a la galeria, l'hem fotuda.

Ahir hi havia la teva mare entre el públic.

Després de veure'm, em va dir: " El cerdo era un còmic. M'ha agradat molt, és el millor que t'he vist fer mai, però no em demanis que em senti bé, perquè no em trobo bé".

Més continguts de