Publicitat
Publicitat

Un Jude Law tocat pels déus aixeca l'agost del West End

Les últimes setmanes d'agost acostumen a ser les més insípides per als teatres del West End de Londres. És l'època de l'any en què les bones propostes han enfilat cap a Escòcia, al Festival Internacional d'Edimburg. Per això costa d'entendre que les últimes estrenes d'aquesta temporada mantinguin els escenaris de la capital en bona salut. I, cosa que encara sorprèn més, que Jude Law estigui fent el que es podria considerar la millor feina de la seva carrera.

Qui ho vulgui comprovar pot veure-ho amb els seus ulls a la Donmar Warehouse. Aquests dies, el senyor Law hi protagonitza Anna Christie , que es mantindrà en cartell fins al 8 d'octubre -totes les entrades estan venudes, però sempre hi ha alguna baixa-. Hi fa el paper de Mat, un fogoner irlandès que ningú havia interpretat des del 1993. L'últim va ser Liam Neeson a Broadway. El cas és que al senyor Law el personatge li va com un guant, sobretot ara que ha fet uns quants mèrits al gimnàs. Law està en plena forma, i això l'ajuda a donar el do de pit des del primer moment en què es planta davant de Ruth Wilson, que fa d'Anna, la prostituta protagonista. Però no només té a favor aquesta transformació física. Law sap treure la brutalitat animal que caracteritza en Mat.

És sorprenent que un assidu de Broadway com Rob Ashford -l'hem vist a Nova York al capdavant d'obres com How to succeed in business without really trying - hagi convertit Donmar en la seva residència artística. L'espai és molt més petit que el de qualsevol dels grans teatres a què està acostumat. Per què no ha fet el mateix a Nova York? M'atreveixo a endevinar-ne la raó: costa menys titllar un director de boig que un actor. I això fa difícil que un home com Ashford, que ha fet trajectòria en el món del musical, faci un cop de timó i anunciï que dirigirà una obra d'Eugene O'Neill. Anna Christie és del 1921, i suposa el segon Pulitzer d'O'Neil. Ashford va debutar fora del gènere en què sempre l'havíem vist deu fer uns dos anys, amb una producció d' Un tramvia anomenat desig , amb Rachel Weisz fent de Blanche i Ruth Wilson de Stella. També va estrenar a la Donmar.

Wilson i Ashford tornen a trepitjar junts el West End, amb una obra que té molts punts en comú amb el text de Tennessee Williams. Ruth Wilson comença l'obra en un bar, envoltada d'homes, amb un posat dubtós i insegur, però amb prou esma per tirar endavant. Segur que Blanche DuBois hauria entès perfectament la barreja de dubtes i fam sexual que mou el personatge de l'Anna a seguir amb la seva vida. Anna Christie és la filla d'un capità de la marina que intenta purgar-se d'un passat fosc, mentre pren consciència de les perversions que assetgen el món. L'estira-i-arronsa entre Anna i Mat no és gaire diferent de la dansa brutal entre Blanche i el seu cunyat, Stanley Kowalski. El senyor Law es refereix al seu personatge com un "simi salvatge", que pensa amb els punys encara que vagi vestit de vint-i-un botons. De fet, el mateix Law insinua que això d'anar d'etiqueta no acaba d'anar amb el tal Mat, un esperit maltractat que necessita tanta ajuda com l'Anna.

Però hi ha un punt en què Anna difereix completament del Tramvia . L'obra d'O'Neil dóna un cop de mà a la seva heroïna, cosa que no passa en la de Williams. Al final de la història, el personatge aconsegueix sortir airós. La imatge de Ruth entre els rapinyaires va en la línia de l'obra de Harold Pinter Tornar a casa . Aquesta Anna és una dona maltractada pels homes, però que lluita com una fera per redimir-se. I aconseguir aquesta redempció significa tenir poder.

L'escenografia de Paul Wills, amb un oportú cop de mà de Howard Harrison, hi dóna un aire tempestuós, que Adam Cork acaba d'arrodonir amb la seva música. I quan Law surt a rondinar no se sent ni el soroll de les butaques.

Més continguts de