Publicitat
Publicitat

ENTREVISTA A: JULI CAPELLA

"L'arquitectura és per a la gent, no per al teu ego"

Perfil És llarg i prim, segurament perquè el seu metabolisme va tan accelerat com el seu cervell. Juli Capella (Barcelona, 1960), fill del Barri Xino, ha intentat cantar amb la guitarra, ha dirigit revistes, ha fet més d'una quinzena de llibres sobre arquitectura i disseny i va començar dissenyant el lavabo d'un bar de copes. Ara és autor d'hotels com el Moo i el Diagonal Barcelona, i de centres com l'Heron City.

L'arquitectura és per a la gent, no per al teu ego "

Mentre parlem s'aixeca, em porta llibres i m'explica el perquè dels edificis i dels dissenys que m'ensenya. Quan parla d'arquitectura i de disseny xala com un nen petit, és generós en les respostes i mira de ser molt precís, perquè argumenta com qui va fent esbossos d'un edifici, dibuixant i dibuixant fins que ensopega amb la idea bona.

Quin és el motor de la teva vida?

Em sembla que és la curiositat. Estic molt orgullós del que faig i em considero únic, però estic preparant un llibre que es diu De todo un poco, nada bien del todo . I això sí que és cert: no he sabut ser brillant en res.

Home, en alguna cosa sí.

Tu tens una vida i no saps quant durarà -cada vegada estic més zen?-, però no penso esforçar-me a ser el millor especialista en res. Tinc clar que l'especialització és la mort, i en canvi la vida té molts vessants. Els arquitectes som uns avorrits i uns egocèntrics i si puc barrejar-me amb un altre món, encantat. Bàsicament em dedico a la creació, perquè això és el que em surt. Tinc incontinència creativa, m'agradaria fer-ho tot.

Aquesta és la constant de la teva vida, doncs.

Sí: el desordre mental i la curiositat. Fins i tot vaig ser presentador de tele, d'un programa que es deia Glasnost , al pleistocè inferior. Em van fotre fora, perquè ho feia fatal. Abans havia anat a un concurs que es deia Si lo sé no vengo i els vaig agradar.

Alto. Tu vas ser concursant del Si lo sé no vengo del Jordi Hurtado?

Sí. Vaig fer el rècord del programa! Estava acabant la carrera. Però tu no te'n recordes, d'això.

I tant! "Atención pregunta", deia la veu de Juanjo Cardenal.

Exacte!

Ets una mica Peter Pan?

Tots ho som. Un dels meus reptes en el futur és dirigir-me cap a la infantesa. El meu objectiu a la vida és no perdre l'interès i la curiositat. I esclar, cada vegada costa més. Fins ara no he estat un Peter Pan, però a partir d'ara vull ser-ho conscientment. Aquesta societat et fa fer-te adult, que crec que és el pitjor del món. L'adult és un ésser molt tancat, molt egoista, ja s'està morint. Em fa por no voler llegir l'última revista que ha sortit, no veure l'última pel·lícula, perquè crec que això és el que et manté viu i et fa estar més àgil, més feliç.

Un arquitecte és un artista?

Jo no em considero un artista, sinó un dissenyador. Quina és la diferència? L'artista fa el que li dóna la gana i el dissenyador fa el que li demana el client. Jo vull satisfer els meus clients, amb imaginació i amb creativitat, però no vull fer la meva obra, vull fer la seva.

Doncs hi ha molts edificis en què pesa més el nom de l'arquitecte que cap altra cosa.

Això és culpa del client fashion-victim , que li agrada que el putegin. En els últims anys hi ha hagut un excés de l'arquitecte divo, autista. Compte, que no malparlo de la seva capacitat creativa, que és enorme: són genis que em donen quaranta voltes. Però com que són tan genis han traspassat el món del servei i s'han deïficat. Sé d'arquitectes que tenen una clàusula que diu que no pots tocar res de la casa mai més a la vida sense el seu consentiment! Això és una aberració. Ara, si hi ha algun imbècil que ho accepta, que es foti.

Trobo que n'hi ha uns quants, d'aquests.

Els alcaldes han fet bastant el burro com a clients. Per voler guanyar vots, volien una icona, un Guggenheim a la seva ciutat. És un efecte pervers: de Guggenheim només n'hi ha un. Allà es va encertar el que és dissenyar, que és pensar les coses per al lloc concret, amb una necessitat concreta. La resta és fer una franquícia. S'han ajuntat l'ego del polític amb l'ego deïficat d'un creador que, ben dirigit i amb un bon client, hauria portat el seu talent a la societat, que és el meu neguit. En això sóc radical: l'arquitectura és per a la gent, no per al teu ego.

Quin ha estat el gran encert de l'urbanisme barceloní dels últims anys?

Dues coses: regenerar el centre i dignificar la perifèria. I això ho va fer l'Oriol Bohigas. No era una cosa grandiloqüent, eren petites coses. I encara estem vivint d'això.

I el gran error?

Caure en mans de la disbauxa de la promoció privada descontrolada. I això inclou Diagonal Mar, el Fòrum i una mica el 22@. Al 22@ tot són icones, però no hi ha vida de barri, no hi ha carrer. Al principi l'arquitectura es feia per a la gent i ara es fa per a les corporacions i les empreses.

Més continguts de