Publicitat
Publicitat

De Núria Espert a Marta Marco: un paper reservat per a grans actrius

Julieta, tràgica i adolescent

Una ullada als últims grans muntatges de Romeu i Julieta revela que és una obra descobridora de grans actrius femenines: de Núria Espert a Marta Marco, passant per Carulla i Munt. I alguna sorpresa.

"El paper de la Julieta té el gran problema que ha de ser una noieta de quinze anys i al mateix temps una tràgica de primera fila, i no hi ha manera", exposa el director teatral Esteve Polls. Amb 88 anys i una memòria prodigiosa -que ha congelat a Cinc minuts abans que caigui el teló (Viena Edicions)-, és el mestre degà dels Romeu i Julieta catalans . N'ha posat en escena quatre muntatges al món, un al Teatre Nacional de Costa Rica i la resta a Barcelona, i els seus repartiments demostren la imperiosa necessitat de fer diana amb el principal paper femení.

Polls té ull clínic. De les noietes dels seus Romeu i Julieta , sempre comme il faut -"aquesta moda de la transgressió és l'excusa per fer un Shakespeare quan no se sap fer"-, totes han acabat jugant a Primera Divisió. El 1953 va oferir la carta de presentació a una jove Núria Espert a l'Orfeó Gracienc, a qui feia anys que donava classes i a qui va col·locar a totes les obres que muntava a l'any -i en tenia 39 de repertori-, en aquell cas amb Enric Guitart. L'any 1962 va dirigir una dona de 30 anys, "una actriu potent però amb una pinta de quinze anys que no podia amb ella": era Montserrat Carulla, que actuava amb José Ignacio Abadal. I el tercer muntatge -el que potser es recordarà més popularment per la seva proximitat i perquè va suposar una polèmica debacle econòmica amb els actors fins i tot en vaga- va ser al Victòria el 1986 amb Sílvia Munt fent parella amb Gary Piquer; una Colometa que ratllava també la trentena.

L'any 2003 Josep Maria Mestres va dirigir una altra parella estratosfèrica, Quim Gutiérrez i Marta Marco, al Teatre Lliure. Les crítiques van destacar, de nou, l'excessiva maduresa de l'actriu per als primers actes de l'obra que, en canvi, es posava el públic a la butxaca a les últimes escenes. L'explicació la té Polls: "Al matí són criatures i a la tarda són home i dona. Són dos romàntics que es converteixen en tràgics". Un equilibri complicat.

Una de les Julietes més singulars de l'escena catalana, però, ha estat la pallassa Pepa Plana. Aprofita el mite arxiconegut de Xèspir per riure's de l'amor adolescent ridícul, de l'enfrontament familiar i d'una Giulietta "que parla italià, és refifi i no es vol morir". Des del 2000 que treu a passejar per festivals de tot el món, i ja van 500 bolos, tots els personatges de l'auca.

La cort de joves Montagú i Capulet també són crucials. El muntatge del Lliure del 2003 va agrupar un brat pack -allà eren Ferran Carvajal, Julio Manrique, Oriol Guinart, Xavi Ricart i Marc Rodríguez- que una dècada després ha assolit la centralitat teatral. Un talismà? Els nanos del Coliseum no se senten gens part d'una fornada generacional compacta, però tots són actors brillants, precoços i populars. "He lluitat contra el perillosíssim naturalisme televisiu, perquè és el que impera, i no senyor, Shakespeare es fot d'hòsties amb això, és teatre pur d'oliva", afirma Marc Martínez. I passa el repte a Olcina de posseir un paper més recitat que el parenostre: "Oh, Romeu, Romeu! ¿Per què ets Romeu? Nega el teu pare i el teu nom refusa; o, si no vols, jura'm el teu amor, i deixaré de ser una Capulet".

Més continguts de