Publicitat
Publicitat

Julio Manrique: "La gràcia del nostre ofici passa pels detalls"

Perfil. Viu un moment de canvi professional important. El nou director artístic del Romea prepara el muntatge inaugural i la nova programació. Amb La forma de les coses , American Buffalo , L'hort dels cirerers o Coses que dèiem avui , ha aconseguit atreure un públic nou que ha aplaudit les seves propostes. Obsessiu i entusiasta amb la feina, passa l'estiu amb els seus fills, que són els que el fan tocar de peus a terra.

Dirigir el Romea fa vertigen?

Sí. M'ha anat passant sobre la marxa. Em va costar molt prendre la decisió però em va semblar una oportunitat d'aprendre coses que la vida m'estava posant al davant. Vaig pensar que era moment de mullar-me, d'atrevir-me i d'aprendre. I, sí, estic aprenent moltes coses.

Calixto Bieito t'ha donat alguna indicació?

Amb el Calixto hem tingut minicontactes, no hem pogut anar gaire de bracet, entre altres coses perquè ell viatja moltíssim i està molt de temps fora. El seu consell és "Siéntete libre y haz lo que te dé la gana, dentro de lo posible" . Crec que és un tio molt valent i que això s'ho ha aplicat ell mateix.

A partir de quan podrem veure el segell Manrique?

Encara s'estan bellugant coses. Forma part de l'aprenentatge que et deia. M'he trobat que una cosa que estava tancada resulta que no, que cau. He entrat a programar un teatre en el pitjor moment, en plena crisi.

I com t'afecta?

És una putada perquè es limiten les produccions pròpies. S'han de buscar acords i la manera de fer una programació solvent. Ara estic creant complicitats. Hi haurà set produccions, no totes pròpies de Focus.

A part de teatre, què més veurem al Romea?

Música. Un petit cicle de música, no concerts com els que es poden veure en altres espais. Serà música més teatre. Intentarem aliar algú del món de la música amb algú del món del teatre.

Quina qualitat et defineix?

Potser la capacitat de generar alguna cosa semblant a una família, a un grup compacte, amb el que això té de calidesa, de complicitat, hagin anat com hagin anat després els muntatges, i una certa capacitat de contagiar entusiasme.

Ets llicenciat en dret. Volies ser advocat?

Va ser un consell familiar. El meu pare és un senyor sense estudis i tota la seva il·lusió era que els seus fills anessin a la universitat. Jo era un nen de lletres, sense una vocació gaire clara. Però a dret vaig entrar a l'aula de teatre que portava el Josep M. Mestres i aquí van desaparèixer els dubtes.

Com compagines feina i família?

Sóc molt entusiasta i bastant caòtic, em costa organitzar-me, haver de preveure, respondre a horaris tancats, i arriba un moment en què és imprescindible fer-ho. T'ho has de muntar. Però ho compagino bé. En aquest ofici pots embogir molt i els fills et fan tocar de peus a terra. Jo arribo cada dia a casa, amb els meus embolaos , veig la meva nena i estic per ella. Estar amb els fills és terapèutic.

Condiciona la parella el fet de treballar junts?

Totalment. La Cris i jo ens hem acabat muntant la botigueta sense ser botiguers, ens hem convertit en una parella de ball professional i la veritat és que ens ha funcionat i d'això ja fa set anys. Ha resultat que ens enforteix en comptes de minar-nos, ens fa més socis, més còmplices. A més de tenir una filla junts i un projecte de vida junts, també tenim un projecte professional que ens acaba de donar sentit.

Què has après de la gent amb qui has treballat ?

De tots, moltes coses i molt diferents. Amb en Peter Brook, vaig estar quatre mesos a París. Tenia 77 anys, un home lucidíssim, una mica de tornada, un mestre. Vaig aprendre coses ben precises. Va dir-me: la gràcia del nostre ofici passa pels detalls. M'ho va dir un dia que m'havia fotut una bronca! "Aujourd'hui, ce que tu as fait c'est une merde!" , era molt dur quan convenia. Però sempre em va tractar amb molt de carinyo. Tenia un gran sentit de l'humor i molta ironia.

I què aprens de la crítica teatral?

Depèn del crític. Sobretot, aprens de tu mateix, a gestionar-les emocionalment. Estaria bé tenir la garantia que els nostres crítics coneixen l'ofici per dintre, saben fins a quin punt és difícil construir una història.

Ja sabràs desconnectar uns dies?

Sóc molt obsessiu amb la feina, la meva dona em renya perquè soc excessiu en general. Quan estic fent alguna cosa no penso en res més. És la meva manera de viure. Però ara, de vacances amb els meus fills, desconnecto.

Regala'ns un record d'estiu

A Eraul, el poble de ma mare, jugant sota "el árbol que le partió un rayo" , segons deia la llegenda. En aquell arbre ferit fèiem cabanes i les primeres reunions amb la colla d'amics i cosins del poble. Ara ja no hi viu ningú, és un poble abandonat.

Més continguts de