Karim Aitouna: “El canvi al món àrab tot just comença: la gent ha perdut la por”

Del dret al cinema és un bon salt.

No he deixat d’exercir d’advocat, i a més aquest bagatge m’ha servit per saber quina mena de cinema volia fer: l’artista ha de tenir valors, una visió, principis, és un actor social que utilitza l’art per trobar-se amb el públic, per fer que la gent es reuneixi, parli... És algú que posa l’art al servei de la societat per encetar una reacció. I hi ha d’haver també diversió, però cal anar més enllà.

¿No arribem a captar la riquesa cultural del món àrab des d’aquest costat del Mediterrani?

El públic hi és, el problema és el paper dels polítics, dels programadors culturals. L’oferta és gairebé inaccessible: no es posen pel·lícules àrabs a la televisió! Hi ha associacions i entitats que intenten fer de pont, però tenen mitjans molt limitats per arribar a aquest públic, que estic convençut que existeix. La gent té interès, però falla la mediació. I això és el que hem vist a França, on s’ha fet una feina enorme de mediació des de l’educació, les institucions, la societat civil, que educa el públic en el cinema i en l’art. Una autèntica cultura de la imatge. Si la gent té els mitjans, s’acosta al bon cinema, sigui d’on sigui.

A Je suis le peuple volia explicar la revolució d’Egipte des d’un altre punt de vista.

És el primer documental d’Anna Roussillon, una realitzadora francesa nascuda al Líban i criada a Egipte. Des del 2009 estava treballant sobre l’impacte del turisme de masses entre els camperols de la regió de Luxor. Quan va començar la revolució del 25 de gener del 2011 va decidir quedar-se a Luxor i filmar com el Farraj i la seva família vivien els esdeveniments al Caire.

Què queda d’aquelles revolucions?

Crec que som al principi. És evident que només ha funcionat en alguns llocs, que en altres ha fracassat i que hi ha països que han esclatat i on les coses han arribat massa lluny. Però el que és positiu en tot plegat és que la mentalitat del ciutadà mitjà àrab ha canviat realment. La gent ha entès que pot canviar les coses, que es pot organitzar. I ara n’és conscient, i també és conscient dels perills, dels enemics i de les derives. Després de 50 anys, la por ha desaparegut. Malgrat tot, el balanç és positiu, si ho veiem com un procés obert. Un procés que continua: al Marroc estem veient mobilitzacions ciutadanes contra l’encariment de la vida, i tenen un pes important, perquè estan ben organitzats i saben com actuar. I és el règim qui està espantat. Fa sis anys ningú hauria gosat sortir al carrer.

Al Marroc no ha canviat res?

El règim marroquí és estable: és intel·ligent i treballa bé per assegurar l’estabilitat. I va saber reaccionar quan va començar el moviment pel canvi. El règim va estar a l’altura de les expectatives de la gent: qui no ho ha estat són els islamistes del PJD, que no han sabut exercir una oposició política ben estructurada, davant un règim que treballa a llarg termini, que pensa, que reacciona. No hi ha una oposició a l’altura del poder: aquest és el problema del Marroc.

Els joves eren el motor del canvi al món àrab. Però la seva lluita per construir-se un futur en l’àmbit cultural, polític, econòmic i social no troba el camí.

El problema dels joves al món àrab -al Marroc però també arreu-és que al davant hi tenen un enemic molt sòlid. I això també ho veiem a Europa, on, passats els anys 90, la joventut es troba en un paisatge polític estèril, corrupte, mancat d’idees... Ja ningú s’ho creu. Al Marroc hi havia una expectativa amb els islamistes del PJD, però la gent s’ha adonat, quan els ha vist al poder, que també són corruptes, demagogs, que no tenen un programa propi ni un projecte de societat diferent. La gent se’ls va creure, els va posar a prova, i ara ho entén.

¿Com a Egipte, amb els Germans Musulmans?

Sí: aquestes alternatives han acabat portant al mateix esquema del passat. A tots els països àrabs, el personal polític a les institucions i als partits pertany a la generació que va fer la independència. Aquesta generació ha de desaparèixer, si volem veure canvis reals. La figura del pare salvador encara és present, ben arrapada al poder, i els joves es troben orfes.

¿Com veu un Mediterrani convertit en una de les fronteres més desiguals i violentes del planeta?

El problema és molt senzill: si la gent fuig dels països del sud del Mediterrani és perquè hi viuen malament, i això és perquè els règims d’allà, amb l’ajuda dels governs del nord, els obliguen a viure en la misèria. I la gent del sud ha demostrat que vol el canvi, però per això necessiten també l’ajuda de la gent implicada del nord, que forci els seus governs a canviar de polítiques. No esperem res dels governs: perquè els nostres i els vostres comparteixen interessos enormes, molt més grans que vosaltres i que nosaltres. Si volem que les coses canviïn i que puguem viure cadascú a casa seva en harmonia, en intercanvi, cal que treballem junts, cadascú al seu costat, contra les polítiques dels nostres governs. Si no ho fem així, tot anirà a pitjor. Cap mar pot frenar la gent que busca una mica d’esperança. I la responsabilitat és compartida. Hem de construir ponts allà on els governs aixequen barreres.