Publicitat
Publicitat

El director de 'Clerks' va presentar a Locarno el pertorbador film 'Red state'

Kevin Smith canvia la comèdia per la violència

Després que Isabelle Huppert fos recompensada amb un premi especial, Locarno va ser testimoni ahir del canvi de registre de Kevin Smith, que deixa la comèdia per abraçar l'horror i la violència.

Segurament en la llista de directors que no han assolit les expectatives que havien creat amb el seu primer treball, Kevin Smith ocupa un lloc destacat. Aquell jove nord-americà que va sorprendre per la irreverència i la frescor dels diàlegs de Clerks (1994) ha vist com després de disset anys encara se'l recorda per aquella pel·lícula. Més tard van arribar, entre d'altres, Mallrats (1995), Jack i Bob el silenciós contraataquen (2001) i, fins i tot, Clerks 2 (2006), comèdies generacionals que no van fer ombra a l'original.

Ara Kevin Smith ha canviat de registre. Totalment. Ahir es va projectar a la Piazza Grande de Locarno Red state , i només hi ha una paraula per definir la seva essència. Se'n pot dir que és sorprenent, violenta, sorollosa i opressiva, però sobretot és malaltissa. En el millor sentit. A més, la pel·lícula sembla que fa un reset contínuament i es reconstrueix. Al principi tot indica que Smith ofereix una altra visió de la joventut, molt diferent de la dels altres films; és a dir, sense humor i rebaixant l'edat fins a l'adolescència. A la vegada, de fons, la notícia de l'assassinat d'un jove pot fer pensar que estem davant de l'enèsima versió de Scream . Tampoc és això.

Monstres, armes i cinisme

De sobte, a Red state apareix una comunitat religiosa i un reverend embogit a qui Smith dóna especial importància. Fins i tot té el detall cap a l'espectador de deixar sencer un dels seus insuportables i eixordadors discursos. La pel·lícula ja ha can viat. La càmera s'acosta al rostre d'a quest personatge monstruós i la seva veu ens ataca l'oïda. Els rostres dels fidels -un és el de Melissa Leo, guanyadora d'un Oscar per The fighter -, absolutament ofuscats, no poden ser més malsans.

Però Red state continua prenent forma. Passat ben bé mig film no ha aparegut encara el protagonista, si és que n'hi ha en aquesta estructura plena de plecs: la magnífica figura ventruda de John Goodman. I de sobte la pel·lícula, d'una banda, es transforma en una visió cínica dels Estats Units i, d'una altra, ens remet al cinema d'acció dels anys setanta, sobretot a Ruta suïcida (1977), de Clint Eastwood. Feia temps que no es veia (ni se sentia) un tiroteig tan aclaparador, sorollós i torbador com el de Red state . Seguirà Smith per aquest camí? Seria desitjable.

El torbament recompensat

Però si hem de parlar de figures torbadores en el cinema, i especialment el cinema europeu, amb tota probabilitat el nom d'Isabelle Huppert haurà d'aparèixer en algun moment. Ahir aquesta actriu francesa de 58 anys va rebre l'Excellence Award de Locarno per la seva trajectòria, plena de personatges malaltissos com els de La pianista , de Michael Haneke, i La cerimònia i Gràcies per la xocolata , de Claude Chabrol.

En roda de premsa, ahir a la tarda Huppert va manifestar que a vegades se la confon amb els personatges que fa i va recordar que els actors no són els rols que interpreten. A més, va lamentar que no li arriben papers còmics."Hi ha èpoques que es fan pel·lícules agradables sobre gent agradable, com els films de Capra, McCarey i Lubitsch. Ara no. Ara interessa més mostrar les dificultats i les misèries de la vida", va dir Huppert. També va explicar que prefereix "anar a rodar al país d'un director estranger" que no que el director vagi cap a ella.

Huppert no es va estar de parlar d'alguns dels directors més importants amb què ha treballat. De la vio lència psicològica de les pel·lícules de Michael Haneke, Huppert va dir que "és més difícil per a l'espectador mirar-se-la que per a l'actor interpretar-la". I era inexcusable la pregunta sobre Chabrol, director amb qui va treballar habitualment. "La nostra relació -va dir Huppert- va anar bé des del primer moment, des que ens vam conèixer. Jo l'admirava intel·lectualment. Tenia una gran cultura i es podia parlar amb ell de literatura o de música. El que més recordo és la sensació de felicitat estant al seu costat".

Més continguts de