Publicitat
Publicitat

Laura Vidal: "Aquesta professió m'ha ajudat a dir 't'estimo' més sovint "

Lluita Aquesta metge d'esperit lluitador fa anys que treballa per millorar la vida dels pacients amb càncer i permetre que en puguin seguir gaudint tot i la malaltia. Al llibre 'Volem estar amb tu' (Columna) dóna les claus per ajudar els pacients i els familiars

La doctora Laura Vidal (el Masnou, 1974) parla amb franquesa de tot el que ens fa por: la mort, el patiment i la malaltia. I ho emmarca, amb naturalitat, dins de les coses que ens passen al llarg de la vida, que, diu, "és un procés que té un principi però també un final, tot i que molt sovint ens n'oblidem".

Com se li diu a una persona que té càncer?

S'ha de dir amb naturalitat, explicar que un càncer és un tumor que ha crescut, que té cèl·lules dolentes, i s'ha d'explicar bé perquè el que fa por és el que hi ha després del càncer: molta gent pensa que és una sentència de mort, i no és veritat.

¿Hi ha alguns casos més difícils de comunicar?

Depèn de les persones. Pots pensar que la gent més gran ho assumeix millor, però no és així. Ningú es vol morir, aquesta és la veritat. I quan arribes a una certa edat tampoc et vols morir.

¿I com es pot conviure amb la por que genera aquesta malaltia?

Cal tenir una actitud positiva, serveix de molt. Crec que qualsevol adversitat de la vida viscuda de manera positiva és millor. Si tu tens informació precisa sobre la malaltia i una relació franca amb el teu oncòleg, això t'ajuda a gestionar la por. Perquè la incertesa és el que genera inseguretat.

Què has après dels teus pacients?

Que la gent no es vol morir. Encara que els diguis que s'ho passaran malament amb el tractament, volen lluitar. La gent és capaç de viure fins a moments puntuals importants com el casament d'un fill, el naixement d'un nét... També he après que el càncer pot servir per unir famílies que havien tingut problemes. I sobretot he après a viure el dia, valorar el que tens i dir-ho. Jo abans no deia tant el que sento i aquesta professió m'ha ajudat a dir t'estimo més sovint.

Quin paper juga la parella quan es diagnostica un càncer?

La parella és el pal de paller en tot aquest procés. El problema és que moltes persones que estan en aquesta situació tan difícil no saben comunicar-se. I si no es comuniquen no saben les necessitats de cadascú. Jo crec que no s'ha de deixar la parella de banda, perquè els metges, la família i l'entorn se centren en el pacient i s'obliden de la parella, que queda desmembrada i se sent apartada del procés. Cal mantenir-l'hi dins. Jo sempre dic que el càncer és una cursa de fons, és tot un procés vital que pot alterar els projectes en comú i que, per tant, calen descansos i cal gestionar bé el temps. Això sí, les parelles que ho aconsegueixen superar juntes tenen una unió espectacular. Però també he vist moltes separacions.

Hi ha molta part de psicologia en la teva feina.

Sí. I ara les relacions metge-pacient són diferents de fa uns anys. La gent sap més coses i et demana més. Esperen que puguis gestionar tot el procés emotiu pel qual passen. I això és difícil per a nosaltres. Jo crec que la societat ha de buscar els seus recursos per gestionar les adversitats.

¿És millor dir sempre la veritat?

Crec que la veritat s'ha de dir però s'ha de saber quan dir-la i com dir-la, i sempre respectant el temps del pacient. Ell et marca el ritme. En realitat, el pacient ja ho sap, el seu cos li està enviant senyals constantment. La meva experiència em diu que els pacients sempre saben la veritat, fins i tot aquells a qui els familiars els havien amagat la veritat ho sabien.

¿El malalt està sobreprotegit?

Sí, ho ha estat. Ara potser està començant a canviar. La informació i el canvi generacional han fet que els malalts siguin molt més actius a l'hora de decidir com volen passar la malaltia. Això de "No l'hi diguis al malalt" passa cada cop menys.

¿Internet és una bona eina o una font de més preocupacions?

És una arma de doble tall. Desgraciadament, la majoria de webs que els pacients o els seus familiars miren són webs de fòrums que parlen sobretot de com salvar la vida. Això és el que volen tots: salvar aquella vida, sobretot els familiars, perquè la impotència de no poder fer res per una persona que estimes és molt dura.

¿La salut mental dels malalts de càncer també pateix?

Sí, molt, i d'això se'n parla poc. El càncer deixa seqüeles molt importants en els pacients. Els efectes secundaris de la quimioteràpia poden provocar ansietat i depressió, per exemple, però, a més, hi ha seqüeles neurològiques que tot just ara s'estan començant a estudiar i que provoquen que molta gent no torni a tenir la capacitat mental d'abans: la rapidesa, la concentració, la capacitat de fer diverses coses a la vegada... es perden. Tots els pacients volen tornar a la seva vida normal, per recuperar l'autoestima, però de vegades no és fàcil.

¿És molt dura la feina d'oncòloga?

Sí, però com la d'altres professionals mèdics que tracten amb la vida i la mort. Però en treus moltes coses positives perquè hi ha molta gent que et dóna un gran exemple de vida, gent que viu de manera molt plena i te n'ensenya. Jo relativitzo molt la vida des que faig aquesta feina, perquè hi ha coses que per a mi no són tan importants.

Més continguts de