Lluís Orriols: “La gent no castiga la corrupció quan creu que els beneficia”

Les crisis que sacsegen Espanya han convertit els politòlegs i els sociòlegs en veus molt buscades pels mitjans de comunicació. La societat s’ha hagut d’interrogar i ara calen acadèmics que ordenin, analitzin i interpretin les dades. Que ens ajudin a explicar-nos. A Aragón es nuestro Ohio, editat per El Hombre del Tr3s, els autors del blog Piedras de papel disseccionen el comportament electoral dels espanyols, provant de trencar tòpics.

Per què l’Aragó és l’Ohio de l’estat espanyol?

Tot i que no té el paper estratègic que té Ohio als Estats Units, sí que té el mateix perfil demoscòpic. Són territoris que no voten sempre el mateix partit. L’Aragó és com una Espanya en petit, i qui ha guanyat a les tres províncies aragoneses sempre ha acabat guanyant a escala estatal. És una societat que ideològicament és en la mitjana de l’espanyola, amb un sistema de partits força representatiu del que passa a la resta de l’Estat, ara amb partits grans i altres d’emergents, però també amb altres de nacionalistes o regionalistes tant a la dreta com a l’esquerra. És, en definitiva, un petit resum del que és Espanya.

És a dir, ¿de cara a eleccions com les del 20-D fa de termòmetre?

Sí. Si no existissin les enquestes, els periodistes hauríeu d’anar a Saragossa a amarar-vos del que s’està coent a Espanya.

El mapa electoral que analitzen constata paradoxes. Per exemple, que les comunitats on els ciutadans es declaren més a l’esquerra - Catalunya, el País Basc i Navarra - han estat bàsicament governades pel centredreta. Com s’expliquen aquests comportaments?

Quan els individus voten no només importa la ideologia. Hi ha llocs on la ideologia està molt correlacionada amb la qüestió nacional i això fa que apareguin aquestes inconsistències. Catalunya és un cas d’aquests.

Vostès es pregunten si les persones que estan a l’atur voten més contra el partit del govern. És així?

A l’hora de votar, els ciutadans solen tenir més en compte les circumstàncies econòmiques nacionals que les personals. Per què passa això? Perquè, si bé la ciutadania té indicis que si l’economia nacional va malament vol dir que alguna cosa malament ha fet el govern, en canvi no té tan clar que la seva sort personal sigui resultat del que ha fet el govern. Per això en general constatem que els aturats no tenen per què castigar-lo més que la resta dels votants. Una altra qüestió és quan hi ha una destrucció massiva d’ocupació: aleshores sí que pot vincular la seva situació a unes circumstàncies darrere de les quals hi ha el govern central. Això és el que podria passar actualment.

¿Hi haurà, doncs, un vot de càstig al PP per l’economia?

En els últims mesos estem veient en els indicadors una millora de la situació econòmica i podríem pensar que això es pot traslladar al vot. Però han sigut uns anys molt durs i aquesta recuperació arriba [a les eleccions] una mica justa. Per molt que es recuperi, el PP seguirà sent un partit que ha patit un drenatge de vots respecte de les eleccions del 2011, i en bona part és un càstig relacionat amb la crisi econòmica.

¿I els casos de corrupció quin pes electoral tindran?

Si mirem, a nivell agregat, la sort dels alcaldes processats i la dels que no ho estan, veiem que no ha sigut gaire diferent, sobretot en èpoques d’expansió econòmica. En termes generals, els estudis -que són d’abans de la crisi- ens diuen que la corrupció no està tan castigada a Espanya com podríem pensar a priori.

Per què?

Hi ha dos motius. El primer: depèn de quina corrupció sigui. Els casos de corrupció que suposen un enriquiment personal i prou estan castigats. Però si és una corrupció amb externalitats, en què es beneficiaven altres persones -com per exemple en casos de requalificacions urbanístiques-, això no es castiga.

En temps de crisi, però, aquestes operacions semblen més difícils.

Quan la gent creu que aquella corrupció pot ser beneficiosa o pot tenir algun rèdit per a ells, no està castigada. I això, en èpoques d’expansió del boom immobiliari, feia més fàcil que els ciutadans acabessin perdonant-ho, però ara ho veig més complicat. La meva intuïció és que últimament la corrupció està més penalitzada que abans.

I el segon motiu?

L’altre element és la polarització mediàtica d’Espanya. Tenim un sistema mediàtic molt atrinxerat ideològicament i això fa que la ciutadania percebi els casos de corrupció com una arma llancívola d’un partit o d’un mitjà en contra d’un altre, i això els resta credibilitat.

¿Fins a quin punt el còctel d’un atur elevat i la percepció d’una corrupció molt estesa beneficiarà les noves formacions com Ciutadans i Podem?

Fa un any el PP creia que amb la recuperació econòmica i deixant de banda les altres qüestions podrien recuperar votants. Això se’ls enfonsa amb Ciutadans. El PP no va ser conscient que hauria d’haver afrontat una qüestió de primer ordre: la crisi de confiança política.