Publicitat
Publicitat

Luis Arroyo: "S'ha de ser una mica vanitós per dedicar-se a la política"

Revelador Hitler i Gandhi utilitzaven les mateixes tècniques per seduir el públic i l'èxit d'un líder depèn molt del context. Ho explica Luis Arroyo (Madrid, 1969) al seu llibre, una finestra a les interioritats comunicatives de la maquinària política

S'ha mogut per les bambolines de la política al més alt nivell. Des de la Moncloa fins al gabinet de l'exministra Carme Chacón. Luis Arroyo és un guru de la comunicació política, un arquitecte de relats. Al seu llibre El poder político en escena (RBA) revela els secrets i les estratègies d'èxit dels líders.

Un polític ha de ser un actor?

Totalment. Algú que se sent observat les 24 hores del dia i que cada moviment seu és interpretat pel públic ho ha de ser. Això no vol dir que només hagi de ser un actor.

Aleshores, què tenen de veritat i què de muntatge?

La política és l'àmbit en el qual es contrasten les diferents visions del món. Per tant, res és veritat i res és mentida, o tot és veritat i mentida al mateix temps.

Què ha canviat en la comunicació política perquè cada vegada hi hagi més desafecció?

És fruit de la crisi, no de la comunicació. La història ho ha demostrat, ja va passar després de la Primera Guerra Mundial i en el Crac del 29. Quan hi ha crisi, angoixa i la gent ho passa malament, creix la desafecció entre els ciutadans i es tornen més conservadors. Ho veiem ara en la creació del moviment 15-M d'una banda i en l'ascens de les forces d'extrema dreta de l'altra.

Al llibre diu que calen símbols i no gestors, però avui en dia es valoren precisament els bons gestors.

Calen bons gestors, però un polític és alguna cosa més que un buròcrata. És algú que sedueix amb una narrativa específica al seu públic per portar-lo cap a una direcció. En situacions de crisi la gent busca líders forts.

Mariano Rajoy és un líder fort?

No destaca per la seva fortalesa com sí que ho feia Aznar, però sí que ens està oferint una narrativa forta. El missatge que la situació heretada és tràgica i que per això cal retallar i fer sacrificis... Sí d'aquí dos anys la situació està una mica millor, sortirà el cirurgià amb les mans brutes i aspecte cansat i dirà: "Aquí tenen el seu familiar. Sense cames ni braços ni pulmó, però és viu". És un relat perillós per a l'esquerra, perquè fa arrelar l'arquetip que la dreta opera i gestiona millor l'economia.

¿Així que tindrem Rajoy per a vuit anys?

Crec que sí. Primer perquè la inèrcia del poder tendeix a perpetuar-se i després perquè, malgrat els que pensen que el govern patirà desgast, el relat que tot està sent molt dur és molt eficaç. És un relat pèssim per a l'economia, però políticament bo per a Rajoy. A Zapatero li va passar a l'inrevés. Negar la crisi era econòmicament interessant per evitar les obsessions, però políticament va ser desastrós perquè la gent el va veure massa ingenu.

¿Es poden fer miracles amb un líder amb poca capacitat comunicativa?

Es pot no tenir carisma però sí un bon relat. Gandhi n'és un exemple. Però hi ha altres factors. Obama, que era un candidat perfecte, no hauria guanyat el 2004. Necessitava la decadència del relat de Bush del 2008 per aparèixer com el personatge d'una nova narrativa. Montilla, que no és carismàtic, tenia una narrativa: "A aquest senyor li pots donar les claus de casa, que et cuidarà les plantes millor que tu". Per tant, els líders són tremendament contextuals. Zapatero fa cinc anys era l'home que contrastava amb el relat autoritari d'Aznar i avui és el pobre que quasi ha hagut de marxar per la porta del darrere. L'onada de l'èxit sempre baixa.

Sí, si no és que t'assassinen i et converteixes en un mite, o si no és que, com Ferran Adrià i Josep Guardiola, te'n vas en el moment precís. Fidel Castro morirà com un mite. És l'últim mite viu del segle passat. Quins errors de discurs són letals?

Zapatero quan es va adonar que hi ha una situació de crisi que requereix un altre tipus de lideratge o Aznar quan va veure com és refusada la seva idea de participar en una guerra. Són errors estratègic letals. Després hi ha els errors tàctics, com en el cas de l'11-M. Diuen que l'origen va ser Pedro Arriola, assessor d'Aznar, que va dir: "President, si és ETA guanyem i si han sigut els islamistes perdem". És un error de manual, perquè en situacions de crisi la gent no busca immediatament una explicació de qui ha sigut, sinó un lideratge fort.

¿És un tòpic que els polítics de la Transició eren millors que ara?

Sí, el que passa és que en aquell moment hi havia una èpica col·lectiva després de 40 anys de dictadura, tot i que no es pot negar que hi havia polítics amb cert encant, com Adolfo Suárez i Felipe González. Però no eren ells, era el moment, el context.

¿Creu en la política després d'haver-ne conegut les bambolines?

Fermament. És imprescindible. És una pràctica que, encara que un sigui vanitós, perquè una mica vanitós s'ha de ser per dedicar-se a la política, és meravellosa si amb esperit de servei s'utilitzen eines de seducció per conduir la gent cap a una direcció en la qual es creu.

Què el sorprèn més de la seva feina?

Veure com els arguments que has elaborat quallen al carrer, és molt sorprenent i satisfactori. I al contrari, de vegades arriben malament, com en el joc del telèfon espatllat. És un joc fascinant veure com les idees s'estenen com virus.

Més continguts de