Publicitat
Publicitat

RECONSTRUCCIÓ VAGINAL

L'Aissatou va aprendre a imaginar "sensacions que no havia tingut mai" per haver patit una mutilació genital de petita. La seva vida ara ha canviat

"L'ablació m'ha fet sentir disminuïda durant 39 anys"

"A l'escola secundària, a Dakar, quan la professora dibuixava a la pissarra l'aparell reproductor femení, jo pensava: s'equivoca, no és així". L'Aissatou Diakite descriu així les primeres vegades que va tenir la sensació que ella era diferent. "Jo coneixia el meu cos i no entenia per què la professora dibuixava una cosa diferent, plena de formes i parts que per a mi no existien", recorda. Per a ella, l'adolescència va ser una època molt dura: "Tenia un grup d'amigues entre les quals hi havia noies més grans i ens parlaven dels nois, de com era fer-se petons i alguna començava a explicar el que passava quan anaves al llit amb un noi. Deien que era fantàstic". Però ella intuïa que era diferent. Aquell dibuix a la pissarra no l'abandonava.

"Vaig decidir mirar els llibres d'anatomia, hi vaig buscar l'òrgan reproductor femení esperant trobar que la professora estava equivocada. Però no. Em trobava el mateix que a la pissarra: allò era diferent al que tenia jo". I així, sola i sense ningú amb qui parlar, va descobrir que aquella pràctica de què havia sentit a parlar, a vegades, a àvies i tietes, era una realitat. I li havia tocat a ella.

"Em vaig sentir tan sola -recorda l'Aissatou-. No tenia a ningú amb qui parlar, no tenia resposta a les meves preguntes, arribava a casa molts dies plorant com una boja, de ràbia". La vergonya i la sensació de ser diferent la va paralitzar. No volia parlar amb les seves amigues per por que se'n riguessin d'ella, i amb la mare i les germanes "el tema no es podia tocar, és un tabú, és impensable parlar d'una cosa tan íntima".

Tot i que el Senegal és un país on l'ablació està pràcticament eradicada, als 60 i 70 encara es feia a moltes nenes. "La tradició diu que quan et fan l'ablació et surt una sang que és impura -explica l'Aissatou-. Es creia que les dones a qui no havien fet l'ablació eren impures i se les rebutjava, ningú volia casar-s'hi". Per aquest motiu li van fer a ella quan només tenia una setmana de vida: "Els meus pares es pensaven que estaven fent el millor per a mi. Em nego a creure que em volien fer mal".

Anys de mentides
A partir de l'adolescència l'Aissatou va començar a viure en una mentida, per no ser diferent de les altres: "La primera vegada que vaig fer l'amor amb un noi no vaig sentir res, en absolut, i a partir de llavors em vaig inventar sensacions que mai havia tingut i així vaig anar creixent". Ella resumeix els anys de ràbia i vergonya dient: "Quan et fan l'ablació et treuen una part essencial com a dona. Jo m'amagava quan estava amb un noi, no volia que em toqués gaire perquè no volia que em preguntés res. Les preguntes eren el meu pitjor malson perquè jo sabia que era diferent. Per això no volia ni que em mirés i sempre feia l'amor a les fosques, quan pensava en la possibilitat que em veiés, em quedava paralitzada per la por. A més, em sentia culpable i pensava que potser no sabia donar-li tant plaer a un home i aleshores fingia, em pensava que allò seria així tota la vida. Em sentia com disminuïda". L'Aissatou va marxar del seu país, on encara hi viu el seu marit, fa onze anys. Primer va viure a Madrid, després a València i ara fa dos anys es va instal·lar al Prat, on treballa en un hotel. Una de les conseqüències físiques més greus de l'ablació són les contínues infeccions i per això ha d'anar sovint al ginecòleg: "Aquelles visites eren horribles. Quan vaig anar al ginecòleg per primer cop al CAP del Prat estava paralitzada per l'horror, pensava que tothom em miraria com si fos un monstre".

L'operació a Barcelona
En lloc d'això, la metge que la va atendre la va posar en contacte amb Metges del Món, una ONG que treballa amb víctimes d'ablacions. "Gràcies a ells vaig conèixer una altra dona senegalesa que havia patit una ablació i per primer cop a la meva vida vaig parlar del tema amb algú -recorda l'Aissatou-. Em vaig sentir tranquil·la i reconfortada". Aquesta dona li va parlar d'un cirurgià, el doctor Pere Barri Soldevila, de la clínica Dexeus, que fa reconstruccions vaginals: "Em vaig anar a visitar amb el doctor i no ho vaig dubtar ni un segon, ell em va explicar quines possibilitats de recuperació tenia". La van operar a l'octubre del 2010: "Quan em vaig despertar ja era una altra, em vaig mirar amb un mirall i vaig veure allò que havia vist a la pissarra". Al cap de poc temps va viatjar al Senegal i d'aquell viatge recorda: "Vaig saber el que era un orgasme per primera vegada". Tot i això, no ha parlat de l'operació amb el seu marit, hi ha massa tabús per trencar. Amb qui sí que ho ha fet és amb la seva mare: "Li va fer molta vergonya, però vaig sentir que a ella li feia molt mal haver-me fet l'ablació".

Més continguts de