Publicitat
Publicitat

L'amant dels lepidòpters

15783... cinc i un, sis; vuit i tres, onze, que fan disset; i set, vint-i-quatre, o sigui, quatre i dos que fan sis. Sis? Doncs compro. 26704... mmm... vuit! I ara venc. Sí, què passa? Compro i venc accions a l'atzar. Com tothom, aquí. Ves què hem de fer. Ja fa tres hores que els micròfons que duem a l'orella han deixat de funcionar, no rebem instruccions de cap tipus, i ningú no hi entén ni un borrall, dels numerets que dansen en aquestes pantalles. El paio negre que tinc al darrere ho fa segons les dates de naixement dels seus ídols de beisbol. Jo, que tinc una passió secreta pels lepidòpters arran d'una col·lecció de papallones heretada del meu oncle, he decidit comprar quan la suma de les xifres d'un índex qualsevol sigui equivalent a les potes d'un dels animalons, i vendre quan les xifres en sumin la quantitat d'ales. O viceversa, tant li fot. El que em dictaven abans pel micròfon tampoc tenia gaire més lògica. Ara, que, el silenci a l'oïda es fa estrany i, a vegades, amb els companys, ens mirem amb cara de perduts i empassem saliva. Ens sentim com si ens haguessin tallat el cordó umbilical, i fóssim fetus nedant en el líquid amniòtic de les finances mundials, tocant botons a l'atzar amb els nostres braços inerts, o amb un peuet encara a mig formar, xocant els uns contra els altres, desplaçant-nos sense fer soroll com peixos dins l'aigua.

La veritat és que, fins avui, les coses m'havien anat força bé. Cobrava un sou que mai no m'hauria imaginat, i sí, treballava més hores que un rellotge, però tampoc és que hi tingués gaires coses a fer, allà fora, mentre que aquí dins... ah, aquí dins! Aquí, entre xifres ignotes, gràfiques oscil·lants i llums fent pampallugues a les pantalles de plasma, m'oblidava del món. Algun amic conscienciat em recordava, de tant en tant, que si jo comprava o venia accions de manera massiva, desencadenava una reacció que feia que algú, molt lluny d'aquí, rebés, i de valent. Però aquest algú no tenia nom, ni cara, i jo no li devia res, li etzibava jo. Aquí prenem decisions importants, en centèsimes, què dic, en mil·lèsimes de segon, i no podem perdre el temps pensant en els milions d'efectes secundaris que provoquen, món enllà. Quines penques, pensava l'amic, i canviava de tema. Quin ingenu, pensava jo, i xuclava un altre cap de gamba.

Una veu em torna a parlar a cau d'orella, i m'animo. Deu ser que tot torna a la normalitat. Però el que em diu és ben diferent: les revoltes al carrer són cada vegada més salvatges, i un grup de descontrolats s'està acostant a la borsa per, segons proclamen, "acabar amb la tirania dels mercats". Si vull escapar-me'n a temps, més valdrà que m'afanyi, que són a punt d'arribar a les portes de l'edifici i porten molt males intencions. Quin acudit, no? Miro les pantalles, expectant. El ball de números continua aliè al ball de bastons que hi ha fora. Penso en el bolígraf òptic que tinc a la mà, i en valoro les possibilitats com a arma de defensa, que són bastant minses. M'imagino enfrontant-me a un d'aquests exaltats amb melena i xancletes, perquè segur que porten xancletes, que sempre és estiu, per a aquests arreplegats, que no han treballat mai, de ben segur que s'hi han passat tot l'agost, estirats en una cala, escoltant la remor de les onades a banda i banda del cap, perquè la paret de la cala és alta i prop de l'aigua, i fa un eco màgic, i els banyistes s'ennegreixen al contrallum, i l'aigua es fa més i més verda a mesura que avança la tarda, i mentrestant, nosaltres, els responsables, treballant perquè no els falti de res, a aquests ganduls. Algú em tusta l'espatlla. Em giro, i em trobo de morros amb un pària social que m'arrenca el bolígraf de la mà i me'l clava enmig del cor. Obert de braços i cames, i recolzat en un llit de cotó fluix, em diposita dins del taüt de fusta minúscul que és tota capsa de col·leccionista. Amb el vidre a punt de tancar-se'm al damunt, encara tinc temps de pensar que, per no ser, aquests paràsits socials no són ni lepidòpters.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT